Simultàniament a l’impuls del clavecí cap a la meitat del S. XVII, apareixien els primers assaigs de compositors i d’ateliers d’instruments. Els tractats apareguts entre 1600 i 1750, són veritables mètodes d’evolució de l’instrument; de l’escriptura musical; de la tècnica d’execució i, de la interpretació.El músic Saint Lambert, elabora un estudi teòric de gran importància: “Les Principes du Clavecin” 1702, tractant la problemàtica rítmica, l’harmonia, la digitació i l’ornamentació. Però fou el Tractat de “L’ART de TOUCHER le CLAVECIN”(1716) de F. Couperin, el que evoca la quinta essència de l’aristocràtic instrument de teclat, il·lustrat per vuit preludis, que són veritables i breus obres mestres. J.Ph. Rameau, músic i teòric rigorós, mostra a l’assaig “Méchanique des doigts sur le clavecin” (1724), la seva reputació de sòlid pedagog.
L’ensenyament del clavecí esdevé una disciplina molt estesa tant a França com a la resta d’Europa. En el transcurs del S.XVIII, la mà adquireix progressivament la seva posició definitiva en el teclat, fent ús dels cinc dits amb igual importància, i conservant cadascun d’ells la seva personalitat i expressivitat. El ravalement (tecnificació utilitzada en el segle XVIII, per engrandir alguns clavecins) i la consecució de cinc octaves, esperona els compositors (Couperin, Rameau, Corrette, Royer, Duphly) a emprar aquestes innovacions en les seves composicions.
