Breu història de Sant Andreu de Llavaneres

El veïnat rural de Mataró es convertirà en vila després d’aconseguir la independència el 1543

Maresme 2014/2015, historia llavaneres 1

Després de repassar dilatadament la història de Mataró des dels seus orígens fins a gairebé els nostres dies, aprofitant que estem buscant nous temes i recerques sobre la nostra ciutat, el Tot Història inicia un petit recull de breus històries de poblacions de la comarca. En aquest primer número especial de la història dels pobles del Maresme, farem un petit repàs a la història de Sant Andreu de Llavaneres, una petita vila que apareix al segle X com un veïnat de Mataró i que esdevindrà independent al segle XVI.



Sant Andreu de Llavaneres és una petita vila del Maresme situada entre Mataró i Sant Vicenç de Montalt. Situada entre dos turons, la llegenda diu que els primers habitants de la vila li van posar el nom de Serena Vall, que és Llavaneres llegit del revés. De llegendes sobre la nomenclatura de la vila n’hi ha moltes més, però sobre això no teoritzarem i ens centrarem en el que coneixem.

La primera referència escrita de Llavaneres és de l’any 968, quan en un document escrit d’unes terres del Monestir de Sant Pol de Mar surt esmentat el terme “labandarias”. En un altre document de l’any 989 torna a aparèixer el terme “labandarias”, en un text on es dóna els límits de la parròquia de Mata “... de Oriente in ipso terminio de labandarias, de meridie in undas maris, de occiduo in arenio de valledex, de circio in terminio de durios...”. Hem de dir que en aquesta època Llavaneres era un grup de masies repartides pel territori que formaven un veïnat de la Parròquia de Mataró.

Passat neolític i romà

Però ens hem de remuntar molt més enrere per trobar els primers humans que van viure per les contrades que avui coneixem com Sant Andreu de Llavaneres. Els llavanerencs més antics van viure ara fa més de 6.000 anys, tal com ho demostren les restes arqueològiques del jaciment neolític dels Rocs de Sant Magí (4000 a.C). Pel que fa al període iber, tot i que s’ha fet alguna petita troballa, podem assegurar que no hi havia cap nucli poblacional. En època romana en el que és en l’actualitat el barri de Can Sanç (barri mariner) hi havia diverses vil·les romanes que devien vendre els seus conreus de vinya i oliveres a la propera ciutat romana d’Iluro. A més també d’aquesta època s’ha trobat un forn de ceràmica al Torrent de les Bruixes i una necròpolis al costat del Pla de Sant Pere.

Època medieval

Com hem dit abans, en època medieval la parròquia de Sant Andreu de Llavaneres pertanyia a Mataró que estava sota el domini dels senyors de Mata i del castell de Burriac. Però les males arts dels senyors feudals van fer que la població demanés ajuda al monarca, i l’any 1419 tot el terme de Mataró va passar a mans de la corona aragonesa gràcies al favor concedit pel monarca Alfons el Magnànim. Tot i així, els mals usos dels senyors feudals no van acabar fins al 1480 quan el monarca Ferran el Catòlic va concedir a la Universitat de Mataró, que aplegava les parròquies de Mataró, Sant Andreu i Sant Vicenç de Llavaneres, el títol de carrer de Barcelona.

Independència

El dia 1 de maig de l’any 1543, el monarca espanyol Carles I va donar el privilegi de separar-se de Mataró a les parròquies de Sant Andreu i Sant Vicenç de Llavaneres, ara les dues parròquies podien constituir-se Universitat pròpia, és a dir, ajuntament i escollir batlle propi. Poc va durar aquesta unió, ja que l’any 1577 es van separar les dues parròquies i l’any 1599 el rei Felip II va permetre als habitants de Sant Vicenç crear una Universitat pròpia independent de Sant Andreu de Llavaneres.

Una joia artística religiosa

Després de la independència els llavanerencs van decidir aixecar una nova església (l’actual església vella o del cementiri), i ho van fer sense reparar en despeses, ja que van contractar el prestigiós mestre de cases Pere Blai, autor de la façana del Palau de la Generalitat. L’any 1574 el bisbe de Barcelona va donar la benedicció al temple d’estil gòtic tardà. El 1582 es va iniciar la construcció d’un retaule per un dels millors escultors catalans del moment, Gaspar Huguet que va morir abans d’acabar l’obra. Les pintures del retaule de Sant Andreu, inaugurat el 1611, són obra del pintor Joan Baptista Toscano. Aquestes pintures estan considerades com una de les millors composicions del manierisme tardà que existeixen a Catalunya. Tot i això, hem de dir que Llavaneres continuava sent una petita vila formada per diverses masies disperses i que l’agricultura era la base de l’economia, sobretot el conreu de la vinya, el blat i el cànem. Esmentar que durant el segle XVI la població augmentarà gràcies a la vinguda de pagesos i menestrals francesos que fugien de les guerres religioses de França. A finals del segle XVI la població de les parròquies de Sant Andreu i Sant Vicenç era de poc més de 350 persones.

Creixement incipient

Al llarg del segle XVII es formaran els primers carrers que avui dia formen el nucli antic del centre històric de Sant Andreu de Llavaneres. Hem de dir que entre el 1650 i el 1654 la vila viurà un parell de brots de pesta bubònica que va posar fi a la vida de més d’una cinquantena de llavanerencs.
Cap allà al segle XVIII trobem les primeres cases al barri mariner de Can Sanç, els pescadors de Llavaneres van abandonar la vila i van convertir les seves barraques i magatzems en cases. Ell nucli urbà també era cada cop més gran i el 1752 es va començar a construir una nova església, ja que l’anterior quedava molt allunyada. Aquest nou temple religiós es va acabar el 1832.

Maresme 2014/2015, historia llavaneres 2

Crisi agrícola i estiueig

El tram final del segle XIX va ser molt negatiu per a l’agricultura llavanerenca, la fil·loxera atacarà diversos cops el conreu majoritari de la vinya i es perdrà totalment el conreu de tarongers que fins a l’any 1891 havia estat molt important a la vila. Per sort el conreu de garrofers que servia per alimentar el bestiar no va patir i es va mantenir estable. Poc va durar la crisi econòmica, ja que mentre l’agricultura perdia terreny la vila va guanyar fama entre les elits burgeses de Barcelona i es va convertir en un destí d’estiueig de moltes famílies adinerades de la capital catalana. Llavaneres era un destí turístic ideal, ja que combinava mar i muntanya i estava ben comunicat amb tren i carruatge des de Barcelona.
L’arribada d’aquests estiuejants de la classe benestant barcelonina  van dotar a Llavaneres de l’aspecte que té en l’actualitat. Des de la seva independència al segle XVI fins a finals del segle XIX la vila havia patit un creixement incipient i continuava sent un hàbitat rural i dispers. Però amb la construcció de les cases d’estil modernista i post-modernista dels estiuejants van aparèixer nous carrers i es van edificar edificis públics com l’actual ajuntament, edifici acabat l’any 1883.

Arriba la modernitat

A Llavaneres, amb la burgesia barcelonina va arribar l’art i l’arquitectura modernista i la modernitat. El 1892 va arribar el telèfon i l’enllumenat públic i l’any 1900 la línia de ferrocarril que unia Mataró i Arenys ja parava a Sant Andreu de Llavaneres.
Les famílies barcelonines arribaven a la vila a principis de juny i marxaven després de la Mercè, la fisonomia del poble a l’estiu era radicalment diferent, es feien festes, envelats, concerts, cinema i fins i tot es va construir un teatre. L’any 1909 el comerciant i industrial barceloní Joan Matas va reformar una sala de la seva propietat per fer-hi un teatre que va acollir obres de tota mena.

Nàutica, golf i pèsols
Durant el segle XX l’agricultura va anar perdent pes i el sector de la construcció de segones residències i el sector serveis, amb l’aparició del Port Balís i dels primers camps de golf de la comarca, van potenciar l’economia local. Tot i això, el sector agrícola va fer un pas endavant  amb l’especialització del conreu del pèsol garrofal, una especialitat de pèsol que és una de les joies de la gastronomia catalana i un reclam turístic de la vila.

El llavanerenc més il·lustre
Josep Calasanç Vives i Tutó és el personatge més il·lustre de la història de Sant Andreu de Llavaneres. El frare caputxí va néixer l’any 1854 i va arribar a ser cardenal a Roma. Després d’estudiar teologia a Califòrnia i fer estades per diferents països llatinoamericans i europeus, l’any 1877 va ser ordenat sacerdot a la catedral de Tolosa de Llenguadoc. Va ser un col·laborador directe dels papes Lleó XIII i Pius X. L’any 1950 la seva vila natal li va construir un monument, però no va ser fins a l’any 2003 que les restes del religiós van tornar a la comarca del Maresme des de Roma.

Maresme 2014/2015, historia llavaneres 3

La Coca de Llavaneres
Els estiuejants que visitaven cada estiu Sant Andreu de Llavaneres són els culpables que arreu del territori català, trobem restaurants amb la famosa coca de Llavaneres a la seva carta de postres, fins i tot alguns diuen que l’han vist a les cartes d’una famosa cadena de restaurants francesos. La recepta d’aquesta joia gastronòmica de la comarca, neix l’any 1955 de la mà del mestre pastisser local Gaspar Sala i Ros.

Eloi Sivilla

Llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Especialitzat en prehistòria i història antiga.

El Tot Mataró i Maresme
Carrer d'en Xammar, 11
08301 - Mataró

Tel: 93 796 16 42
Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.
Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.

Anuncieu-vos a El Tot Mataró!
Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la. / Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.

© El Tot Mataró i Maresme - 2014

Avís legal i condicions generals d'ús
Advertència de privacitat

Lloc web desenvolupat per tàctic.cat

Amb la col·laboració de: