El cas de La Raíz és un d’aquells que posa entre l’espasa i la paret al cronista que busca el símptoma fàcil i la frase plana. Per etiquetes i naturalesa del grup, són com una raresa. Un cas desclassificat. De la seva València ens n’arriba, cap aquí, una incipient escena alternativa i rabiosa, que combina l’alegria conceptual de sons jamaicans amb rerefons de guitarres rock i un missatge punyent. Passa que ens arriba, cap aquí, l’escena cantada en català, aquella que ha d’anar al concert alternatiu allà baix o venir com fill pròdig aquí. Una realitat musical que entronca amb la claveguera mediàtica a la qual sovint el poderós valencianisme anti-català castiga els que canten en la mateixa llengua que Raimon.
La Raíz canta en castellà i el simplisme cada cop més pujat de fums que domina els temps actuals potser els castigaria per això. Però tot i cantar en castellà si un va a les seves lletres, hi troba combat, denúncia, inconformisme, ràbia i positivisme necessari. Els ingredients d’aquella Primavera Valenciana de rebel·lia que, per primera vegada, va posar el focus envers la realitat del nostre sud més enllà de falleres, peperos i corrupteles. La Raíz representa doncs la València oblidada i popular, guerrera i no per això menys alegre. El País Valencià que combat amb “boato”. Un gran país que ens està regalant una música impagable.
La Raíz arribava al Clap directament des del Viña Rock, on van oferir el concert de les seves vides davant més de 50.000 persones. Totes per ells. L’aparador d’aquest festival anual a la Manxa és fidedigne d’on és ara, el grup. De com ha anat calant i fent forat, de com ha ascendit a còpia de convèncer públics amb una proposta musical rodona: molt treballada i alhora fresca. No ha de ser fàcil passar de tocar davant 50.000 persones a fer-ho davant un Clap a mitja sala. Però tot i això el desplegament musical i multitudinari –són molts a l’escenari!– va sortir per totes. I la mitja entrada que registrava la sala hi va respondre enfervorida.
Quatre veus i molta força
Musicalment, el que més pot definir La Raíz és la vocació, l’actitud dels seus integrants. Un joc a quatre veus i registres diferents serveixen de punta d’atac per una proposta que té força a la rereguarda amb Dj i percussió i profunditat al mig del camp amb una bona formació de vents i guitarres. La multi-presència musical no acaba revestint el directe del concepte de pilota musical del que sovint acaben pagant els grups multitudinaris, sinó que a La Raíz els espais musicals estan ben respectats i les cançons, sobretot, ben estructurades per jugar amb tempos, estils i altisonàncies rítmiques que duen el concert a un ‘crescendo’ sostingut, gens forçat.
A l’univers de La Raíz cal sumar-hi referències polítiques properes al 15M, ressonàncies republicanes i vocació transformadora. Un cantant que hi ha de raper, un altre més líric, un tercer que hi posa força i un quart que es converteix en la rèplica nacional de Tiken Jah Fakoly. Si se li suma uns temes que saben deixar-se dominar, propicis als jocs entre públic i banda, un entén el perquè sense que mai hagi comptat amb cap beneplàcit mediàtic, La Raíz omple un recinte a Castella, sales senceres per tot l’Estat i mig Clap entusiasmat amb el concert de dissabte.
Acabat el concert, durant el qual la sala va bullir de valent, un es quedava amb la pregunta de per què, encara, La Raíz no té el nom d’altres grups que plantegen directes amb molts menys recursos musicals propis. Fent la cervesa amb la concurrència arribàvem a la conclusió que preocupar-se d’aquests aspectes és impropi del cas i del grup. Les arrels, al cap i a la fi, són això. Parts soterrades i essencials d’un organisme. Com La Raíz. Grup cabdal de l’escena festiva estatal ja ara i més que vindrà. .
