Eloqüència sense paraules

‘André y Dorine’, una proposta emotiva

  • Comas Soler
  • Dilluns, 18 Novembre 2013 10:52

Un moment del muntatge André y Dorine

Dintre l'actual cicle "Teatre i memòria", la programació del Monumental va acollir divendres passat 'André y Dorine', un muntatge doblement singular. D'entrada, perquè aborda la manera com la malaltia d'Alzheimer altera la memòria individual i familiar, un assumpte de plena vigència en el nostre entorn social. Però també perquè es tracta d'una obra sense text, representada amb màscares i basada en l'expressivitat corporal dels seus intèrprets, que aconsegueix transmetre un potent fil argumental.

'André y Dorine' és la primera creació de la companyia Kulunka Teatro d’Euskadi, que des de la seva estrena l'any 2010 i gràcies al caràcter universal del llenguatge que utilitza, ha fet gira ja per més de vint països d’Europa, Àsia i Amèrica. La representació de Mataró, que era la que feia cent setanta-cinc del seu llarg recorregut, significava també l'estrena a Catalunya.

Bons mestres, excel·lents alumnes

Els components de Kulunka Teatro han treballat i s’han format amb la companyia alemanya Familie Flöz que el públic d'aquí va tenir el plaer de veure al mateix Monumental al maig de 2008 amb l’obra ‘Teatro Delusio’. Aquesta és una influència que se'ls nota. Com ells, parteixen de la creació col·lectiva, fan servir unes grans carotes que amaguen completament el rostre i prescindeixen de la paraula. Amb només tres actors es multipliquen per interpretar fins a setze personatges, cadascun amb unes característiques perfectament definides. El seu és en un exercici ple de ritme que en més d'una ocasió sembla gairebé impossible. Un precís treball gestual i l'adopció de trets molt marcats fan que les màscares no siguin en cap moment un objecte inert, sinó excel·lents elements transmissors de sentiments i d'emotivitat.

Malaltia i estimació

‘André y Dorine’ és un relat sobre l'evolució de la convivència d'una parella al llarg del temps i alhora una reflexió referida a les relacions entre pares i fills. A través de la sacsejada que suposa a la família que la mare sigui diagnosticada d’Alzheimer, planteja les vivències que s'originen, des de les dificultats d’adaptació inicials fins a l'acceptació de la malaltia i de la mort. Així explica de forma enginyosa, amb instants divertits i d'altres de desesperants, el procés de degradació de la memòria i de l’autonomia personal. Mostra també com el record, l’estimació i la tendresa són mitjans d'afrontar el dolor i la pèrdua. I ho fa sense caure en cap moment en temptacions melodramàtiques. Tot en silenci, amb l'excepció d'alguns apunts musicals creats expressament per a l’espectacle que ajuden a situar l’acció o a fer transicions entre seqüències. Una escenografia molt senzilla, composta només d'objectes quotidians, emmarca encertadament unes situacions i uns personatges que esdevenen creïbles i propers. Una petita joia.