Demà dijous dia 10 s’estrena a Can Marfà ‘Overlock’, la tercera part d’un mateix concepte d’espectacle que Amebeu Teatre ja va portar a Tàrrega -Ferro Colat- i Terrassa -Homes i Màquines. En parlem amb Josep Rodri, el seu director.
Overlock és la tercera part de ‘Ferro Colat’ i ‘Homes i Màquines’?
L’estructura és la mateixa però adaptem el muntatge a cada lloc. A Mataró a més del tronc central de textos, música i dansa que es repeteixen a cada lloc hem buscat textos que parlin de Mataró i expliquin com eren les fàbriques, els sorolls, les màquines, l’aigua bruta de baix a mar pels tints, etcètera. Hem buscat textos d’en Casas Busquets que a la novel·la ‘L’enterrament’ explica tot el que es veu des del campanar de Santa Maria i fem aquesta visió circular o textos d’en Manuel Cuyàs a ‘El nét del pirata’, per exemple. I el funcionament és el mateix que en els dos muntatges anteriors, hem agafat gent interessada en càsting i hem emmotllat el que teníem acostant-nos al que volem. Com a novetat, a més, hi ha una col·laboració del Cor Ciutat de Mataró.
Quines novetats hi trobarem?
Hi ha una instal·lació final que és diferent de la dels anteriors muntatges, que és on participa el Cor Ciutat de Mataró, overlocks, dones que cosiran, el cor cantant. Sorprendrà. Però bàsicament és el mateix, amb gent de l’Aula, de la Sala, del Foment.
El nom fa referència a una màquina tèxtil que feien servir sobretot les dones. És buscat expressament?
Sí. A ‘Ferro Colat’ mostràvem el treball del ferro, a Terrassa el títol l’agafàvem d’una novel·la sobre la ciutat tèxtil i en venir a Mataró vam buscar alguna cosa característica. Overlock ens remetia a les moltes i moltes dones que hi treballaven tot el dia. Potser la gent jove no sap el que és però és un nom que retrata una realitat molt familiar sobretot per a la gent gran.
Crees aquest tipus de muntatges a partir del lloc. Per què Can Marfà?
Nosaltres hauríem preferit una nau abandonada, més a l’estil de la que teníem a Tàrrega però a Mataró no n’hi ha i les que hi ha, topaves amb la paperassa, els permisos i totes aquestes coses. De Can Marfà ens agradava que té història. Ho volíem fer a la nau vella però finalment ho fem a la primera planta de la nova amb tres espais i una estança de la nau vella, com també els ponts entre naus.
És la parada final del projecte?
No té per què. Aquest muntatge pot tenir més recorregut perquè hi ha més casos com Tàrrega, Terrassa o ara a Mataró. Hi ha gent interessada i veurem com va. Quan vam començar amb el ‘Morir a Bagdad’ mai hauria dit que el rodaríem per Catalunya i el faríem 45 vegades. Tots els projectes han anat venint sense proposar-nos-ho, com el ‘Parla’ns de la mar’.
És un espectacle pensat per a gent jove o també per a la gent gran que feia anar un overlock?
La gent jove potser hi ha coses que no entén, perquè no ho van viure. I la gent que overlocava potser plorarà i tot, perquè expliquem com era aquella època, la Mataró que feia serenates als carrers, la vida al voltant de les fàbriques. Sentiran noms que ja no hi són, per exemple. S’expliquen històries que la gent que les havia viscut, òbviament, la tocarà més. A Tàrrega per exemple va venir un home gran a dir-nos que la realitat encara era més dura que com l’explicàvem.
És un espectacle només per a mataronins?
No. Això seria fer una cosa localista i per tant condemnada a fracassar. No és el que busquem.