El grup americà Incubus va actuar el dissabte 16 de juny a la Sala Razzmatazz de Barcelona, plena a vessar per l’ocasió. El públic esperava amb ansietat la sortida a l’escenari d’un dels grups més destacats de la nova escena metal nordamericana, que arribaven a Barcelona després d’haver cancel·lat la seva aparició a la gira europea de Deftones (que també van actuar a Barcelona el mes de març).
L’ambient terriblement calorós de la sala va resultar l’idoni per un dels concerts més rítmics i calents d’aquest any a Barcelona. El nombrós públic va embogir quan van sonar els primers acords de guitarra de Privilege, la cançó que va obrir l’actuació. Un inici espectacular que va seguir pel mateix camí al llarg de l’hora i mitja de concert. Brandon Boyd, el vocalista, es va penjar un bongo, i s’afegí perfectament a la secció rítmica (baix, bateria i plats), mentre feia una exhibició amb la seva magnífica veu.
L’acurada selecció de cançons, combinant les seves peces més dures amb les més lentes i melòdiques, van permetre que el públic no s’avorrís en cap moment, ja que la varietat de registres del grup és molt gran. Així doncs, cançons tant diverses entre sí com Favorite Things, Stellar i Drive van combinar perfectament, amenitzades per intermedis instrumentals a càrrec del genial DJ del grup.
Incubus va tancar l’actuació amb la interpretació de la seva peça més coneguda, Pardon Me. Davant la insistència del públic, la banda va oferir tres cançons més, entre les quals una exhibició darrere dels plats del DJ, que va fer una mini sessió en solitari del seu talent. Finalment, Miss You i A Certain Shade of Green van donar per acabat, ara sí, el concert.
Al contrari que moltes de les bandes que predominen en el Nou Metal, com Limp Bizkit o Deftones, Incubus son un grup gens megalòman, sense aires de superioritat ni extravagàncies. Segurament per això no tenen la consideració que es mereixen. Esperem que el seu nou disc, Pudie Tadow, que apareixerà d’aquí a pocs mesos (i del qual en van oferir un parell de talls al concert), els col·loqui en el lloc que es mereixen. Al fi i al cap, són una banda honesta que només tenen una cosa a oferir: el seu talent musical. I ben clarament que ho van demostrar.
