“Ens estem quedant sense les botigues de tota la vida”

De com han tancat alguns dels establiments més emblemàtics del centre

“Ens estem quedant sense les botigues de tota la vida”. Ho diu la Lourdes, jubilada, amb una combinació de resignació i crítica. Passa per davant de Can Graupera, a la Plaça Gran i veu com s’està reformant l’interior del que havia estat meca dels amants de l’orxata, els gelats i els granissats. De fet aquest reportatge es podria haver escrit fa tres anys quan tancava el xurrero, fa un quan tancava l’orxateria o d’aquí cinc anys quan tornarà a trobar a faltar alguna de les botigues emblemàtiques del centre de Mataró. Llei de vida més que llei del mercat, el cert és que a ben poques persones escapa la llàstima que suposa el tancament d’espais amb personalitat pròpia.No es tracta de fer distincions però és obvi que hi ha botigues més característiques que altres. Per història, per ser peculiars o per tenir algun “què” de difícil explicació. Potser és pel tracte, perquè es nota que són “de tota la vida”, potser es deu a la tradició. Amb exemples, sembla força més mític el Xurrero que la botiga de moda que hi pugui haver-hi al davant. I resulta que en poc temps s’han enllaçat tancaments d’algunes d’aquestes botigues, que és el que duu a la Lourdes a concretar frases com l’anterior o “És una pena, són botigues que s’haurien de mantenir a tota costa”. El “com” ja és tot un altre món. Perquè la línia que va entre la malenconia de qui veu com tanquen botigues amb història i personalitat i la retòrica típica del “tot s’acaba” i el “res no és com abans” és molt fina. Josep Graupera va jubilar-se i amb ell va abaixar-se la persiana de Can Graupera. Mataró va quedar-se sense l’orxateria que tenia, escrita en majúscules, la de la Plaça Gran. El Centre sempre ha estat niu de gelateries diverses amb diferents partidaris i gustos de la gent per una o altra. Però la unanimitat de l’orxata de Can Graupera era indiscutible. Ara, Graupera, està fent algunes remodel·lacions de la botiga de tota la vida. “Ho estem netejant tot i deixar-ho en condicions pels que hi hagin de venir” diu. S’espanta quan se li planteja el fàcil adjectiu de mítica per la seva orxateria. “És tan fàcil com que tenia èxit però tampoc s’ha d’exagerar, de botigues amb personalitat n’hi ha hagut sempre i han anat tancant” diu. La bona notícia al respecte és que hi ha moviment perquè arribarà algú que ocuparà el buit i molt segurament seguirà en el negoci. No farà falta, diu Josep Graupera, que ell apadrini el nou inquilí del lloc més plàcid del Centre a l’ombra dels arbres d’una tarda d’estiu. Però la successió és grata, i necessària.El Xurrero es va jubilarTenim Can Graupera però podem començar pel tancament que fa tres anys va iniciar aquesta peculiar crisi de botigues mítiques: el Xurrero de la Riera. Allà també va anar la cosa de jubilació i final d’una època i d’una feina que tenia requesta. “Les patates i els xurros ja no han estat mai més com aquells” segueix tradicionalista la Lourdes que afegeix  “Qui més qui menys del centre feia el vermut del diumenge amb la paperina de patates de can Tur”. Els Tur eren la família del xurrero, que va abaixar la persiana amb quasi 60 anys d’història i que ha vist com el negoci de complements que intentava no tira ni volent. Per cert, s’anuncia una nova xurreria pel Centre, al Caminet de les Vinyes, a veure si agafa el relleu de la tradició que es manté viva amb la Rosita, que és mítica de la Plaça Santa Anna però potser li falta el “què” aquell. El que també tenia el Bar Canaletas, per exemple.“Això ha passat sempre”Josep Graupera no és partidari de parlar en el mateix sentit, quasi catastrofista, que ho fa la Lourdes. “Ha passat sempre això que els carrers canviïn, que les botigues pleguin i que amb el temps en van sortint més, de botigues que ens marquen”. De fet és ben veritat. Això d’establiments mítics o emblemàtics és tot subjectivitat i afecta al cercle pròxim a la mateixa botiga. De botigues que pleguen, i és una llàstima, n’hi ha per tota la ciutat, però serà per la personalitat marcada del Centre de la ciutat que la cosa agafa, si més no, més carisma. De tancaments n’hi ha hagut derivats de les lleis del mercat. És el cas de “Cal Rebregat”, o els magatzems Dormuà si és que algú els coneixia així. Van plegar quan anaven bé les vendes abans que la cosa decaigués i ara una perfumeria ocupa l’espai on sempre hi havia hagut una botiga on s’hi podia trobar gran varietat de productes tot i que, potser, la palma se l’enduien els paraigües. No fa ni un any que tancava Cal Rebregat a la Plaça de Santa Anna amb carrer de Santa Teresa. Un altre tancament lamentat per la nostra personatge melancòlica: “Ara ja no es troba enlloc el que es trobava allà” diu la Lourdes.Una botiga de sants, una “casa de barrets”Altres exemples d’aquesta espècie de botigues carismàtiques extingides en menys de tres anys. Tenim Ca la Quimeta que feia allargar la passa dels qui compren a la Plaça Gran per arribar-hi i comprar comestibles variats. La jubilació també va ser causa d’un tancament que deixa els amants dels torrons sense aquest producte que, anacrònicament, mai faltaven a l’aparador d’aquesta botiga. L’altre exemple és Can Bigay. A la Riera, al costat del Cor de Maria s’hi venien bàsicament sants en una botiga amb gran solera que també va deixar-ho estar. Explica el seu propietari que el lloc és cotitzat i que ben aviat hi haurà novetats. Ara s’està arreglant i les prestatgeries resten buides, amb res als llocs on les figures de bona part del santoral aguardaven el qui les comprés. La imatge duu al record, certament.I un altre exemple d’espai que ha canviat de camisa és al carrer de Santa Maria, on hi havia Can Mas o per ser més rigurosos “Can Mas dels barrets”. El negoci familiar també va cedir a l’edat i Mataró va perdre tot un exemple de botiga especialitzada en capells, barrets, gorros i altres complements. La perllongada temporada en què Can Mas tancava va ser un darrer mite en la seva història ja que semblava que la liquidació no acabés mai, la persiana vella es resistia a baixar.Casos quotidiansI com deu passar amb les botigues històriques a tot arreu, a Mataró van tancant i se’n deuen anar obrint que d’aquí 60 anys tancaran i se’n faran mil-i-una històries més. Per lleis de mercat o per llei de vida, perdent-se productes o quasi arts com els que la Lourdes enyora i que poden anar de la varietat del Rebregat al gust únic de les patates de can Tur o l’orxata de Graupera. N’aniran naixent de noves però també caldrà recordar el que va anar donant personalitat a unes botigues, estimades perquè es feien estimar i perquè van saber trobar i interpretar aquest paper. El temps passa i la Lourdes creu que la cosa va malament. No es tracta ni de contradir-la ni de donar-li suport. És tan fàcil com dir-ho, que aquestes 6 botigues, com n’hi deuen haver 1.000 de similars, ja mai més seran el que eren, ja no són “de tota la vida”.

El Tot Mataró i Maresme
Carrer d'en Xammar, 11
08301 - Mataró

Tel: 93 796 16 42
Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.
Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.

Anuncieu-vos a El Tot Mataró!
Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la. / Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.

© El Tot Mataró i Maresme - 2014

Avís legal i condicions generals d'ús
Advertència de privacitat

Lloc web desenvolupat per tàctic.cat

Amb la col·laboració de: