És diumenge, quarts de cinc, després de dinar i les postres toca fer la migdiada, però avui no, avui toca futbol. Avui ens visita el Castelló, fa quinzes dies va venir el Sabadell, d’aquí quinze dies ens toca rebre el Lleida, i entre mig anem a Alacant. Juny del 2004, finalment perdem la categoria i la temporada vinent jugarem a Tercera.
No passa res, l’any vinent jugarem les fases d’ascens, i si quedem segons i juguem les fases d’ascens i no pugem a Segona B, no passa res, l’any vinent s’intentarà, però tampoc toca i sembla que ja no pujarem. Temporada 2007-2008 arriba Manel Moya, vuit partits i el fan fora, bé arriba Jaume Creixell, la cosa encara va pitjor, comencem a fitxar i fer fora a tort i dret jugadors, però al final ens salvem, però al calaix hi queden cada cop menys diners.
Temporada 2008-2009, la cosa va fatal cada cop som menys gent al camp, els jugadors van a la vaga, l’entrenador cada cop és més notícia per les seves espantades i declaracions a la tele, que no pas per guanyar partits. Passen els dies i la cosa empitjora, la base va a la vaga, jugadors que marxen, el president no troba solucions, tothom se li tira a sobre, però es treu un as de la mànigà i porta Sardà. Aquest cantant i empresari del món de la faràndula i el seu programa de televisió són la solució als problemes econòmics del club.
Tothom té esperances, comencem a jugar a Primera Catalana, i la cosa no canvia, ningú cobra, el programa de tele no arriba mai, i els entrenadors van arribant i marxant. No hi ha res a fer, l’equip cada cop té menys efectius i tornem a baixar un altre cop. Temporada 2010-2011, juguem a Territorial Preferent, no passa res, anys abans haviem estat encara més avall, i a més pugen sis equips, l’any vinent tornem a Primera Catalana... ara ni acabem la temporada i ens retirem... ara tocarà fer la migdiada diumenge perquè ja no hi ha futbol.
