Nova adaptació cinematogràfica d’una obra d’un escriptor com Nicholas Sparks, ‘El viaje más largo’ explica la història d’un amor improbable entre un cowboy lesionat i una universitària. La química apareix a l’instant amb una atracció física masculina basada en la corpulència, la simpatia i l’educació dels cavallers del sud. La noia cau rendida davant del fornit genet en un entorn rural tan bucòlic com impol·lut mentre el romanç és bressolat per la pertinent i omnipresent música country. Però l’enamorament del cowboy i la col·legiala discorrerà en paral·lel a una altra història romàntica des del moment que salven un avi sinistrat en un accident de cotxe.
La pel·lícula aleshores es bifurca en dues direccions, entre present i passat. Ambdues històries s’entrellaçaran creant l’efecte que una s’emmiralla en l’altra per crear una gradació de les virtuts immortals de l’amor.
Tot i que podríem dir que la història d’amor pretèrita guanya clarament la partida, al demostrar més i millor treball interpretatiu, així com una major solidesa i densitat en la història evocada, la pel·lícula compleix sense sortir-se del rengle, amb el perfecte catàleg dels llocs comuns del cinema romàntic.
Una col·lecció de tòpics i clixés que confirmen un cop més l’enèsima ocasió perduda de convertir l’amor en una obra d’art mentre es consolida el tractament de l’amor com a pura mercaderia de saldo.
