Dunkerque: Estat de commoció

“Dunkerque”, de Christopher Nolan (EUA, 2017), una de les pel·lícules d'aquest estiu

  • Per Joan Millaret - AMIC // Foto: cedida
  • Dijous, 07 Setembre 2017 10:10

Cinema 2017, dunkerqueChristopher Nolan s’apropa amb “Dunkerque” a un dels episodis famosos de la II G.M. en què les tropes aliades són empeses fins a quedar atrapades en la línia de mar en les platges de la vila de Dunkerque per l’empenta de l’exèrcit alemany durant el seu avanç imparable cap a França. En aquest film de guerra preval la idea del setge, en què l’exèrcit alemany manté contra les cordes als derrotats, castigant la retirada dels anglesos.

Però aquest encerclament esdevé angoixant ja que el cineasta britànic manté els enemics fora de quadre, com un enemic invisible, que mai es fa present físicament, tot i la seva amenaça. Recursos propiciatoris de situacions concentracionàries i claustrofòbiques, i que semblen provenir d’aquell film paradigmàtic sobre la modalitat de l’aïllament i el setge d’un grup de soldats perduts en el desert durant la I G.M.  “La patrulla perduda” (1934, John Ford). Tot i tractar-se d’un exèrcit acorralat, en aquesta situació d’estancament dels britànics queda l’opció de l’embarcament, resta la fugida travessant el canal de la Mànega, que possibilita la idea del rescat per alliberar els retinguts.

Tot i la vergonya de la derrota, la humiliació de la desfeta, Nolan sustenta el seu esplèndid film sobre l’èpica de la subsistència. Una idea que l’allunya de les gestes victorioses del camp de batalla per lloar l’esperit de resistència i sofriment, apropant-se a un registre habitual del gènere bèl·lic com és la línia més supervivencialista. Aquella en què preval el salvar-se abans que tot, sobreviure a la diàspora de la reculada, igual que els films de desastres bèl·lics, cas de la caòtica i demencial retirada de les tropes alemanys del front rus reflectit a “Stalingrado” (1993, Joseph Vilsmaier).

El desgavell monumental de la batalla de Dunkerque incorpora també una dimensió apocalíptica, perfectament espectacularitzada en un film recent que retratava l’infern de Dunkerque com “Expiación” (2007, Joe Wright), que ens va deixar aquell virtuós i dilatat pla-seqüència en la platja i que, en realitat, era la percepció d’un moribund. Aquest to dantesc l’incorporen en el film de Nolan els grups de soldats de terra, sobretot Tommy (Fionn Whitehead), que intenta mantes vegades escapar del setge per mar i que el porta a viure pràcticament tres naufragis, renaixent fins a tres vegades. En una situació desesperada, Tommy sobreviu prop d’un vaixell enfonsat del qual ha estat expulsat, salva la vida de nou en l’enfonsament d’un altre vaixell torpedinat per un submarí, o se salva nedant dels intents frustrats d’escapar amb un vaixell abandonat i embarrancat a la platja novament destruït.

La novetat de Nolan en el gènere bèl·lic és que a “Dunkerque” va un pas més enllà del seu mestratge de l’art de la suspensió temporal, dels estats entre la vigília i el somni o de la creació d’estructures narratives enrevessades. El director d’”Origen”(2010) idea ara una estructura tripartida per reflectir a la seva manera la crònica de l’evacuació dels britànics de la vila marinera de Dunkerque, centrant-se en tres grups de persones que es correspondrien als capítols de terra, mar i aire. Són tres fronts d’un mateix episodi que serveixen per individualitzar la batalla i posar nom als seus anònims protagonistes.

Aquests tres punts de vista diferents, però complementaris, corresponen als soldats de a peu que procuren fugir com sigui del front trencat per tornar a Anglaterra, uns pilots britànics que intenten abatre els avions alemanys per protegir els destructors que carreguen els soldats per retornar-los a casa, i un grup de civils de la costa britànica mobilitzats amb les seves embarcacions de pesca per ajudar a embarcar el major nombre de soldats. Però que l’espectador no es pensi que aquest relat múltiple d’històries creuades es desenvolupa de forma paral·lela, mantenint una simultàniament en el temps, sinó que els mateixos fets són descrits des de les tres perspectives separades per una franja de temps, com si les imatges es succeeixen amb un cert decalatge unes d’altres, en un argument d’accions demorades.

Preval una plena atmosfera de malson, accentuada també per la pràctica absència de diàlegs, aprofundint la sensació d’estranyesa i d’alienació absoluta. En realitat, la perspectiva adoptada per Nolan és sovint és la de la commoció, del trastorn que deixa muts als que ho sofreixen, de la incapacitat de reacció, una mena d’estat catatònic. Una original impressió que manté el film en una atmosfera d’irrealitat malgrat la cruesa de la situació, en què la guerra, a part de ser viscuda en primera persona, es observada també des de la distància, amb testimonis privilegiats que al contemplar amb retard el que l’espectador abans ja ha vist des d’una altra localització, enforteixen un fascinant i hipnòtic clima d’insomni, la mare del desconcert.

El Tot Mataró i Maresme
Carrer d'en Xammar, 11
08301 - Mataró

Tel: 93 796 16 42
Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.
Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.

Anuncieu-vos a El Tot Mataró!
Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la. / Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.

© El Tot Mataró i Maresme - 2014

Avís legal i condicions generals d'ús
Advertència de privacitat

Lloc web desenvolupat per tàctic.cat

Amb la col·laboració de: