Fa dos anys que visc a París i formo part del CERA (Censo Electoral de Residentes Ausentes) el qual, últimament, no para de créixer amb joves de menys de 35 anys que busquen, a l’estranger, l’oportunitat que la crisi no els permet trobar a casa. Fa dos anys tot era incipient encara i per tant, la crisi no formava part de les raons que em van empènyer a instal·lar-me a la capital francesa. Però ara també m’afecta, i molt, perquè no em permet tornar. A França sembla que tampoc ens en lliurem però, de moment, ho vivim amb certa tranquil·litat ja que les polítiques de recessió no se centren en acabar d’escanyar la classe popular sinó en aplicar mesures que, sobtadament, converteixen Depardieu en un enamorat de la causa soviètica.
Des d’aquí segueixo l’actualitat catalana però la distància atenua la magnitud de la tragèdia i per tant, no m’evito una morrada contra la realitat de la dura situació econòmica del nostre país cada vegada que em puc permetre baixar uns dies de visita: amics sense feina, desnonaments, botigues tancades, malabarismes per arribar a final de mes... La crisi és un monstre dur de pelar i, més encara, si tenim governants que, com els nostres, fan costat als bancs i no a la gent, a les elits i no a les classes populars. Però convé no oblidar que, per estrany que sembli, el poder és del poble. I exercint aquest poder, he decidit posar el meu petit granet de sorra: he anul·lat la meva targeta de crèdit i, a partir d’ara, pago en efectiu. De què em serveix això?
En primer lloc, deixo de regalar diners a la caixa (i no pas pocs!) en forma de comissions que em cobren; en segon lloc, no gasto si no tinc; i per últim, ajudo el petit comerç de Mataró a subsistir perquè els permeto autogestionar el que ingressen tot evitant que s’ho quedi directament la caixa o el banc. I és que, com deia el Capità Enciam, els petits canvis són poderosos (molt més del que ens pensem).
