Ha estat prou distreta aquesta arrencada de l’any, a base de diàlegs muts, nos ciclotímics, passes laterals, intercanvis de presoners i encaixades sobre la botzina, addictes com som als viaranys tortuosos que ens permeten arribar més tard i més esgarrinxats a canvi de portades sensacionals.
A vegades sembla, com comentava un amic parafrasejant Unamuno, que als catalans, més que l’estètica, ens perd l'èpica. Benvingut, en tot cas, si com a mínim serveix per foragitar la sensació de malbaratar en un tres i no res aquest esperit ambiciós, alegre i lleugerament càndid.
Deixant de banda l’anomenat Procés, revisitar les urnes certificava el fracàs de trobar-nos altre cop orfes amb el sobre a la mà, el desencant de veure confiscada una nova dosi de confiança. Una dosi més, tantes com n’hem perdut a base de cops i desencants. Malament anem, si realment la confiança (en els veïns, les institucions, les empreses…) és un dels factors amb què mesurar la salut d’una societat.
Perquè minva la confiança sentir l’encarregat de la secció instar un venedor a recomanar un determinat model de càmera perquè, literalment, n’estan quedant moltes. El que veia en el taulell de la seva oficina bancària el seu assessor financer particular i un bon dia descobria que no era res més que un comercial amb objectius i terminis a complir. El que confiava en la seriositat i tecnologia de la indústria alemanya i els descobreix excusant l’estafa al·legant ‘una cadena d’errors humans’ (sic), amb unes galtes de denominació d’origen del mediterrani. I com tantes hores infinites darrere de qualsevol línia d’atenció (atenció?) al client, atesos per veus sempre canviants, un algú difús i, per tant, buscadament inexistent.
Fet i fet, el diccionari bé que ens alerta que un confiat és un crèdul. La premissa és, doncs, no deixar-se entabanar, a risc de ser titllat d’incaut. Altre cop, la víctima com a culpable. I així, acabem pintant de desconfiança la nostra zona de confort.
