Imprimir aquesta pàgina

Una trucada

Davant de tot: Cugat Comas - Periodista - Article d'opinió.

Opinió 2017/2019, davant de tot-una trucada
L'altre dia em van trucar de la meva oficina bancària. Jo anava cansat i esverat i, davant segons quines trucades, ja fa temps que vaig decidir que o no responia o hi donava joc. No reconec als impertinents telefònics ni el simple dret de molestar-me. La pobra noia que em trucava en nom d'aquesta sacrosanta entitat bancària del país –amb seu a fora– no en tenia cap culpa però tampoc reconeixeré la meva.

Va començar per presentar-se amb credencials "el truquem de la seva entitat de confiança des de fa tants anys" i acte seguit em va prendre per una dona. A la tercera referència tàcita al meu gènere li vaig explicar que no era pas "Doña Cugat" tot i que potser m'agradaria ser-ho. La cosa es va seguir enfilant quan el següent punt de l'ordre d'actuació que tenia la senyora operadora amb servidor era felicitar-me, textualment, per la meva trajectòria bancària. Em vaig sorprendre molt i li vaig fer constar: “Exactament en què es basa, per felicitar-me?” li vaig preguntar, i em va dir en el meu historial de 18 anys. Si de l'arrodoniment cap a zero i les estretors se'n diu bona trajectòria, ja sabem per on plorava la criatura bancària d'aquest coi de país.

Em va oferir un préstec i fins i tot un canvi de telèfon. A la quarta oferta amagada li vaig dir amablement que no ho intentés més i al final em va implorar una nota del servei rebut. Un "sufi", li vaig dir, com li dèiem abans. No ho va entendre. Un 6, senyora. 'Gràcies' i 'Visca el Barça' (que era dia de partit i ja tenia cert nervi).

Des d'aquella trucada fins que escric això no han passat ni 24 hores. He rebut dues trucades més –fins i tot una del sistema d'avís d'un descobert precisament bancari– i l'única trucada no publicitària va ser la de l'àvia. Anant a Barcelona, la setmana passada, em va sorprendre les cares de poema que pretenien desacreditar un noi pel simple fet d'estar parlant per telèfon. Guaitant pel carrer, veig més gent parlant amb el mòbil per la part inferior –gravant notes de veu– que no pas amb l'aparell a l'orella, parlant com pertoca.

Pot semblar la tonteria més gran del món però enmig d'una obsessiva observació dels hàbits comunicatius compartits, em fa patir que també en l'era de la connectivitat, la nostra comunicació sigui cada cop menys oral i telefònica. Potser per això tenim trucades il·limitades. I quan ens vibra el mòbil ja pensem en què carai ens deuen voler encolomar.