Imprimir aquesta pàgina

Gratuïta o de qualitat?

Lluís Martí i Garro. Enginyer de Telecomunicacions

Com un nou clàssic amb cada canvi de colors al govern, s’enarbora de cara a l’aparador la disquisició sobre com batejar el respectiu departament, que si d’educació que si d’ensenyament, volent fer creure al respectable que, en aquest cas, el nom fa la cosa. Amb la corbata d’estrena i la clenxa al costat que correspongui, els responsables de torn s’afanyaran a proclamar l’educació/l’ensenyament com un dels objectius prioritaris de la seva obra de govern: major qualitat, més nivell, menor fracàs escolar... l’anunciació de la panacea de sempre que, paradoxalment, a cada envestida ha d’arribar amb menors aportacions.

Prestidigitadors dels conceptes i les paraules de doble tall, els uns darrere els altres s’han afanyat a delegar a discreció, ja sigui sobre els ajuntaments, ja sigui sobre els propis centres, ja sigui sobre els col·lectius de mares i pares, fins arribar a deconstruir (si val la paraula) el que hores d’ara sembla esdevenir una ficció d’una escola pública de qualitat i, segons com, el fingiment d’una escola pública gratuïta.

 

 

Perquè, més enllà de la bona voluntat i capacitat dels professionals de l’educació/l’ensenyament, fet i comptat, resulta decebedor plantejar-se quina mena d’escola poden garantir els recursos destinats. Conformar-se o gratar-se la butxaca, sembla ser la consigna.

Segons sembla, hi ha qui malversa complicitats i tergiversa l’evident importància de la implicació de les famílies en la comunitat educativa. Segons sembla, doncs, no n’hi ha hagut prou amb convertir les associacions de mares i pares en gestores i administradores d’un seguit de serveis per cobrir unes necessitats que, a aquestes alçades, algú altre hauria d’haver cobert. Segons sembla, aquestes associacions, aquests pares i mares, les famílies, han de ser també generadors de recursos per abastir uns equipaments educatius sota mínims. Segons sembla.