Descobrir-te fent cap a Barcelona deixant-te dur gairebé més per un tràmit generacional que no pas per una necessitat íntima. Mandra, fins i tot, potser per por de malmetre records i moments, com tantes altres memòries sentenciades pel pas del temps.
Segon Sant Jordi. Cau el sol. Llums tancats per fer cau i net de tant absurdes prevencions i, sense voler voler-ho, anar-te acoblant al batec dels acords d’una banda sonora del que avui sembla ja la teva prehistòria, vençut al primer embat de guitarres per la fantasia d’haver desfet tantes passes a la velocitat de la llum. Deu, quinze, vint anys enrere. Pluja de neutrins per posar cap per avall tantes mirades. Veus i pensaments gronxats pels acords i les lletres ara més vibrants, ara més tristes; a saber on para cadascú.
Sol i a les fosques, retrobar-te amb la meitat dels teus anys i recuperar els somnis per complir i les vides per omplir. Algunes il·lusions que ni tan sols recordaves i que, de fet, tampoc no vas perseguir. I t’observes amb la mirada de vint anys enrere preguntant-te què en pensaries ara de tu mateix (rendit? venut? fidel? vençut?), jutjant-te possiblement de forma cruel, tal i com correspon al qui només coneix una part dels fets, la meitat de la història.
I per bé que aquest simulacre de judici et podria fer sentir prematurament vell, més encara dins d’aquest cos que ja alguna vegada se’t comença a comportar estranyament, el bany de realitat no resulta gens amarg. Cada melodia que sona i ressona et dibuixa un personatge increïblement coix, desproveït de tots els petits tresors inimaginats que has anat sembrant i collint pel camí, de troballes i cicatrius que has acabat estimant. Potser aquest era el truc, vés a saber. En tot cas, ara ja tens la immensament modesta saviesa de saber que, ni que poguessis, no voldries tornar enrere.
