Després del silenci interior sincer poden emergir moltes coses de l’interior de tot ésser humà. Pau, joia, tranquil·litat… Tenir consciencia més clara d’un mateix. La psicologia de la religió, nascuda paral·lelament amb la psicoanàlisi o psicologia de les profunditats, contempla, indaga les reaccions emocionals, els pensaments, les fantasies d’una persona que diu que creu, és a dir, d’un creient. La psicologia mai qüestiona la vivència, no li pertoca. Però sí, les representacions o el discurs religiós.
Voldria destacar dos aspectes.El primer. Veure l’etimologia o l’origen de la paraula “déu”. Una paraula semblant a ella es “dia”. I volen dir: llum, lluminositat. Això pot ajudar a comprendre, que quan es pronuncia aquesta paraula i s’hi posa una representació o una fantasia o una imatge (Déu amb barba o Déu jutge o Déu amable o en un triangle com fa el diari “El País”), aquesta imatge no és “Déu”. És una fantasia que l’ésser humà crea. Aleshores, el perill és confondre-la amb la Realitat: “Déu és així”, quan només és una imatge o fantasia creada. Un matí, en obrir la finestra i ser un dia de sol i llum, un nen de 7 anys va expressar: “Bon dia, creador!” Era una vivència amb una frase. A més, sortia del seu interior.
El segon aspecte és tenir en compte que -quan es crea una fantasia o representació de “Déu”- aquesta està en relació a les etapes d’evolució emocional o psíquica. Les diferents dimensions del creixement (física, emocional, intel·lectual, espiritual) no ho fan de forma paral·lela o simultània. Cadascuna té el seu propi recorregut, el seu propi temps. Una persona pot ser molt intel·ligent (Q.I) però a nivell emocional encara molt per fer (Q.E.). I físicament ser adult.
Doncs bé, en psicologia de la religió es distingeixen, de moment, quatre etapes evolutives i cada etapa té una imatge o representació de “déu” diferent.
1a: Déu tirànic o fanàtic. 2a: Déu posseïdor o protector. Mística falsa.3a: Déu legislador o pervers. 4a: Déu amorós o Inefable. (continuarà)