Quan volem conèixer la realitat de l’ésser humà amb més profunditat, és millor recórrer als contes, a la comparació, a la metàfora. El llenguatge científic no és adequat.Voler conèixer els aspectes concrets de l’ésser humà, com les parts del cos. O parlar de coses concretes, el que gastem. O descriure un paisatge o d’altres coses, aleshores fem servir conceptes, paraules concretes. I el llenguatge científic és adequat.En canvi, per descriure la totalitat de l’ésser humà, o la totalitat de l’Univers ens cal més que concretes o paraules precises, la poesia, la metàfora, com deia al principi. Quina és una de les possibles explicacions? Quan volem abraçar una totalitat, com què és la vida, l’amor, les paraules concretes no donen resposta. Es molt petita l’abraçada. Cal que el pensament quedi sacsejat per la comparança. L’experiència que una persona té de la vida, de l’amor, de la seva profunditat, fa que les paraules mai acaben d’expressar-ho tot. Per això, cal quelcom més.Ara bé, si no hi ha l’experiència d’allò que es parla, és difícil fer-ho comprendre a l’altre que ens escolta.D’aquí la dificultat del diàleg entre pares i fills. Entra la vida madura i la vida que va madurant. La dificultat de parlar de la interioritat amb qui mai s’hi ha posat.Quan una persona vol expressar la seva experiència, que ha reflexionat, ho fa amb paraules seves. No parla de memòria. Per contra, qui no ha tingut experiència, parla de memòria i no calla mai.Els contes, com sempre, ajuden a comprendre. Un conte taoista diu així.Un cec volia saber què era el sol. Un li deia es com un tambor. I en tenir a la mà un tambor, creia que era el sol. Un altre li deia era com un ciri, i en tenir a la mà un ciri creia que era el sol. I així en diferents coses. Però ni el tambor, ni el ciri ni les altres coses eren el sol. Per què? Perquè el cec mai havia vist el sol. I ho aprenia per les paraules dels altres i no per la pròpia experiència. Sense oblidar que l’experiència ha d’estar dirigida pel seny o sentit comú.