El pensament crític o la capacitat crítica no passa de ser un mitjà en la recerca de la plenitud de vida, de la veritat, d’educar. Això sí, el fet d’aconseguir-lo demana un esforç. Els anys que es passen a l’escola, que en són molts, cal practicar-lo i aprendre’l. I la família hauria de ser el primer lloc de capacitat crítica. D’una autoritat raonable, no autoritarisme. Podríem dir que la revelació del secret essencial per a l’èxit escolar és tenir en compte diversos actes: Cal llegir. Desenvolupar una cultura general. Conèixer la història de la llengua. La lògica i el seu esperit de deducció. En resum: cal treballar.Els parers han de ser conscients d’aquest esforç del fill/a. Cal atenció. Cal estar al seu costat per encoratjar-lo enfront a la quantitat de pantalles petites. Cal que aprenguin que res cau del cel com res no s’aconsegueix sense esforç. Cal aprendre a saber esperar com saber escoltar. I sobretot cal tenir una il·lusió. Tot això permet anar aprenent una capacitat crítica. Un saber preguntar i preguntar-se el perquè de tot.I, certament, com indicava al principi des de la infància, el primer lloc d’educar és a casa. On l’afirmació del sí ha de ser conjugada amb la negació del no. La diversitat de models de família ens demana ser bons crítics: Ben conscients que no existeix la uniformitat. No tot és. Ni el passat ha estat millor que el present ni el futur serà millor. Cal viure el present que és el que s’ha de resoldre. Això sí, coneixent el passat que dóna experiència per tal d’evitar repetir errors i mirant el futur per construir amb il·lusió. No seria una equilibració que el present no és mirés de forma optimista o pessimista, sinó una realitat present esperançadora?