Les generacions nascudes a partir del 2000, o segle XXI, com a punt de referència, viuen tot el món TIC: Tecnologia de la Informació i Comunicació. I això amb tota normalitat. Les nascudes a partir del 1985 han modificat els seus comportaments a causa de les TIC. I no han tingut massa dificultat en adaptar-s’hi.Als altres ens cal entrar-hi i no resulta tan fàcil.D’aquí l’analfabetisme informàtic o tecnològic. Les TIC estan construint tota una xarxa social virtual que fa que les relacions siguin virtuals, però no reals. I això a través del facebook, twiter, black-berry, Iphone, ordinador portàtil, Messenger o chat i d’altres. A més, les que aniran venint. Tot això permet una forma nova de relacionar-se que fa pocs anys no hi era. I han aparegut comportaments que han creat i creen una gran alarma social. Què es fa per corregir abusos, addiccions o les exigències econòmiques als pares? Aquí entra tota una pedagogia que ha de tenir en compte la psicologia de la conducta i la dinàmica emocional. Cal crear criteris de referència sobre allò que és adequat i allò que no ho és. El mateix va passar quan fa més de mig segle va entrar a casa la TV. Per exemple, ¿No convindria que a les hores dels àpats, moment important de la família, no hi hagués engegada la TV ni sobre la taula les TIC? Aquest és un bon moment per aprendre a dialogar. Si les TIC són usades com a mitjans, com a instruments, com a eines per a una finalitat adequada, no hi haurà problemes ni conflictes ni patologies. Però quan davant les TIC hi ha obsessió o addicció o aïllament, creen una dificultat de relació personal, inclús a casa mateix. La tecnologia desenvolupada per a facilitar-nos la vida, també pot complicar-nos-la. La tècnica és per esforçar-se amb l’esforç mínim i necessari, però sempre esforç.