La impotència és aquella reacció emocional on un se sent que no pot fer res. Està lligat de peus i mans. Impossible físicament i psíquicament. Això desanima.
La indignació és aquella reacció emocional on un se sent estafat, enganyat, molest davant unes accions que considera inadequades, injustes i abusives per part, bàsicament, del poder. Sigui econòmic, polític, eclesiàstic o patriarcal. Però tampoc pot fer res. Això irrita.En els dos casos actua l’abús de poder. Amb el gravamen, que el poder en passa.No considera les conseqüències. El poder no les pateix. És el vencedor. És una actitud sàdica. Avui, patim un sadoeconomista.
A més, tot això controlat per la maquinària tecnològica que afavoreix la paranoia o la persecució dels que manen, tant com dels que són sota la seva direcció, per aconseguir-ho. La maquinària tècnica no té cap mena d’emoció, sentiment ni comprensió intel·lectual. D’aquí, “la llei o la norma maquinal” se situa per sobre de tot, per tant, de l’ésser humà. No hi ha amor humà ni consideració a la dignitat ni respecte a la raó. La llei o la normativa mata l’esperit, el seny o el sentit comú. Tot és càstig. Res de prevenir o informar. Deixo a la consideració de la persona lectora concretar els fets, que malauradament, n’hi ha massa.
Tot això produeix, evidentment, impotència i indignació totals. El fet que aquestes emocions siguin necessàries no vol dir que no calgui controlar-les. Gestionar-les bé.Sinó aquestes emociones poden tornar-se contra un mateix en convertir-se en tòxiques, verinoses.
La impotència que desanima, pot portar a una depressió profunda. A un suïcidi.La indignació que irrita, pot portar a un atac de feridura. A un atac de cor. La impotència davant la llei per la llei. La norma per la norma, per irracional que sigui. Indignació que sentim quan es reconeix que la persona té raó, però s’imposa la normativa, perquè ho ha dit el poder.
Però tinguem en compte el que diu el premi Nobel de literatura del 1997, Dario Fo: “… el riure allibera l’home de les seves pors.”