Els que van passar per “El Sot”, un grup d’esplai que va funcionar durant 10 anys, tenen una nova cita, un retrobament. Amb la intenció de tornar-se a veure, la gent que va estar a El Sot —nens, monitors i pares— es tornen a trobar en un seguit d’actes per recordar els temps de lleure compartits.
Durant aquesta setmana està oberta una exposició, a la Sala d’exposicions de la Parròquia de Sant Josep—c/St. Josep 18-20—, on a través de fotografies i obsequis es rememoren els anys passats. A l’entrar a l’exposició, que està oberta fins demà dissabte, s’escolten velles cançons de guitarra i chiruca, a en Xesco Boix, o als Esquirol. També es pot sentir a visitants reconeixent-se a les fotografies, rient dels monitors o explicant jocs i aventures als seus fills.
Diumenge els “soteros”, com s’autodenominen els que algun cop passaren per El Sot, organitzen un matinal esportiu, amb el pitxi com a esport preferit. Després vindrà una arrossada, que de moment ja té més de 200 persones inscrites, i la tarda acabarà, fora de preograma, amb un repertori de cançons, com les que sonen a l’exposició.
Un esplai de la transició: El Sot
Corria l’any 1977, en plena transició política, i a mercè de l’empenta d’una mare, i la cangur dels seus fills va sortir-ne El Sot, un grup d’esplai, amb la intenció d’oferir un espai de lleure als petits de les famílies, oci i educació barrejats. Aquest es va instal·lar a la part de darrera de la parròquia de Sant Josep, al pati de la residència i el primer grup de monitors van estar format per la cangur i els seus amics. El Sot va tenir una vida de 10 anys, entre 1977 i 1987, i calculen que van passar-hi molta gent com comenten els mateixos: “havíem arribat a ser uns 200, entre nens i monitors”. Els monitors organitzaven tot tipus d’activitats: tallers, jocs i sortides… Recorden la visita de Xesco Boix, que els va embadalir a tots una tarda sencera.
Tot i citar-se cada tarda de dissabte durant el curs, el moment de l’any més desitjat eren els campaments d’estiu, com explica una de les monitores d’aleshores: “L’estrella eren els campaments, cada any anavem a la muntanya, a prop d’un riu”. El que un cop va ser una trobada fortuïta, un mussol al mig d’un riu, es va convertir en imatge i emblema de l’esplai.
Ruixats i cares conegudes
De records sobre els campaments n’hi ha molts, i més que en sortiran diumenge, ahir, una noia que va començar com a monitora i va acabar fent de monitora, recordava l’any 1980 que van anar a Sadernes, i com un ruixat la segona o tercera nit va obligar a tot el campament a refugiar-se en una masia propera, que es va comvertir en el seu allotjament, doncs la tempesta havia transformat el campament en un fangar. “Érem uns 150 cada any, tres autobusos” recorda un visitant que revisa el fitxer on consten tots els que van passar per l’esplai.
Entre ells hi ha un Eduard Soto, de menys de 10 anys, en el revers de la fitxa descriu a l’actor, que encarna al conegut Mario Olivetti, com a tímid i aventurer. També es poden trobar alguns dels records que els pares regalaven al final dels campaments: samarretes, gorres, pantalons, foulards i mocadors. Com també els mussols que consedien l’status de nou monitor.
I és que els pares tenen un paper important en la història d’El Sot, per la seva implicació i ajuda. Un d’ells, Manel Bonnemaison, va filmar moltes de les activitats que l’esplai va realitzar al llarg dels anys i s’ha recopilat en un video que es projecta també demà dissabte, de 6 de la tarda a 2/4 de 9 del vespre.