L’argument
A l’Anglaterra dels anys 60, un grup de locutors de ràdio s’embarquen en un vaixell per emetre des del Mar del Nord 24 hores ininterrompudes de música pop. Al govern no li fa gens de gràcia l’emissora pirata i posarà tots els mitjans per silenciar-la.
L’anècdota
El film s’inspira en una situació real que va viure el Regne Unit als anys 60. Durant l’època daurada del pop, l’única emissora amb llicencia, la BBC, només emetia 2 hores de música pop-rock diàries. Això va provocar que apareguessin un munt de nabius i radioaficionats que reivindicaven el britpop emetent-lo per ones prohibides.
Diagnòstic:
Richard Curtis, director de Love Actually i guionista de Notting Hill, es mostra desencertat en aquesta proposta que troba a faltar aquella màgia amb la que havia dotat els seus anteriors èxits. Excessivament llarga i avorrida, combina la falta de guió i de trama narrativa amb moments realment excepcionals on Curtis demostra el perquè del seu talent dins la comèdia romàntica. A més, no cal oblidar l’excel·lent banda sonora que acompanya el film, l’autèntica joia del metratge, un èxit a les llistes britàniques. El problema és que ni això, ni un repertori de primera línia integrat per Kennet Branagh o Philip Seymour Hoffman, fa remuntar una pel·lícula on la falta de consistència acaba convertint-se en l’autèntica protagonista.
Efectes secundaris:
La falta de consistència emmascara una genial banda sonora que de ben segur farà moure els peus de l’espectador.