L’argument:
Edgar Hoover, director general de l’FBI, prepara les seves memòries i fa un repàs a la seva carrera durant la que va servir a set presidents dels Estats Units gràcies als arxius secrets que guardava i amb els que s’assegurava la seva posició. L’anècdota:
Tot i tenir tots els números per ser la cinta que li donés a DiCaprio el seu Oscar, ‘J.Edgar’ ha estat oblidada completament per l’Acadèmia. 
Diagnòstic:
El “com es va fer” d’un conegut personatge històric des del punt de vista crític i pausat de Clint Eastwood. A la vegada, també, la cara desconeguda i torturada d’un ésser humà ple de contradiccions, traumes i matisos a través de l’encarnació de Leonardo DiCaprio. Dues cares d’un mateix home, Edgar Hoover, que es podrien haver entrellaçat d’una forma molt més viva, interessant i innovadora si Eastwood no hagués confiat en un guió molt poc destre de Dustin Lance Black. Un guió que pretén unir jocs narratius i salts en el temps però ho fa de forma massa lineal a través de la pròpia narració del protagonista. La forta presència de la mare de Hoover, la seva estreta relació amb la seva mà dreta o les maniobres per mantenir-se en el seu càrrec perden la immensa força que tenen de base i queden esmorteïdes en paràgrafs plens de paraules buides. L’espectador acaba sentint-se en una lliçó d’història amb petites perles d’intimitat que acaben funcionant tan bé i amb tanta força -per exemple, la conversa sobre el fill dèbil de la terrible mare interpretada per Judi Dench- que no poden evitar generar la pregunta: que n’hauria estat d’aquesta biografia d’un personatge tan interessant en mans d’un bon guió? 
Efectes secundaris:
Bona biografia d’un personatge interessant totalment coixa per un guió fluix i, en alguns casos, un maquillatge excessiu.