Dissabte passat a les set, a la tertúlia que precedia la representació de ‘Traïció’ al Teatre Monumental, el mataroní Jordi Malé, professor de literatura catalana de la Universitat de Lleida, va conduir una conversa breu però interessant amb els tres intèrprets de la funció: Francesc Garrido, Vicenta Ndongo i Francesc Orella. El col·loqui va permetre als assistents una primera aproximació a les característiques de l’obra, als requeriments que planteja als actors, al procés de treball seguit amb el director Carles Alfaro i, en un pla més general, a la manera com Harold Pinter utilitza el llenguatge en les seves creacions dramàtiques.Autor de referènciaEl londinenc Harold Pinter (1930-2008), guardonat amb el premi Nobel de literatura l’any 2005, és autor d’una extensa obra que inclou peces de teatre, guions de ràdio, de televisió i de cinema. Està considerat com una de les figures essencials de la nova dramatúrgia europea de la segona meitat del segle XX i ha exercit una gran influència sobre molts altres creadors contemporanis. D’entre la seva producció, ‘Traïció’ és precisament un dels títols més representats arreu del món, tot i que quan es va estrenar, el 1978, va ser un fiasco. És una història d’enganys i de deslleialtats entre en Robert, la seva dona, l’Emma, i en Jerry, el seu millor amic. Tots tres rics, cultes, i autocomplaents. El més interessant és que la trama depassa el joc previsible d’un triangle amorós o dels tòpics embolics d’un assumpte de banyes. Perquè ‘Traïció’ és sobretot la faula d’un fracàs que es fa evident de mica en mica pel frau que cadascú exerceix en les relacions de parella i d’amistat, però també amb si mateix. És, doncs, un fracàs triple i absolut. Valor del llenguatgeI aquest relat de desengany i de fal·làcies Harold Pinter el compon mitjançant un mosaic de nou situacions exposades sense seguir l’ordre cronològic, en què els diàlegs tenen un calatge aclaparador i on les paraules i els silencis, pel seu valor simbòlic, van més enllà de la pura literalitat. Aquest maneig transcendent del llenguatge, que suggereix més del que diu o del que calla i que és característic de gran part de les obres de Pinter, Carles Alfaro l’ha sabut materialitzar molt bé en la seva posada en escena de ‘Traïció’, començant per la manera com ha marcat la interpretació als actors. La modulació, els registres, les inflexions, les pauses, les postures, les mirades o els petits gestos són d’una execució acuradíssima per part de tots tres. El tempo també és el just, com la il·luminació. Els tons negres o grisosos que dominen tant l’estructura laberíntica de l’escenografia com el vestuari, contribueixen a fer evident el caire desolat de l’argument. L’al·legoria de l’enfrontament es completa amb una projecció de fons que entre seqüència i seqüència simula els xocs violents de la pilota d’un partit d’esquaix, però també podria evocar la incertesa malèfica d’una carambola, perquè tres boles poden ser igualment la metàfora d’una triple mentida.
Sigui com sigui, el cert és que el bon treball compartit pel director i els intèrprets al servei del text d’aquesta ‘Traïció’ va saber captivar un Teatre Monumental en obres, però ple fins al capdamunt.