Just abans del pont de Tots Sants s’han pogut veure a Mataró tres propostes d’arts escèniques. Divendres a Can Gassol es presentava ‘Impuls [D]’, l’espectacle de dansa inclòs en el cicle de petit format d’aquest trimestre. Dissabte i diumenge al Teatre Monumental s’hi feien quatre funcions de ‘Geronimo Stilton’, el musical que recrea les aventures d’aquest famós ratolí italià, protagonista d’un munt de llibres infantils. I també el dissabte i el diumenge la Sala Cabanyes acollia ‘El concert de Sant Ovidi’, una producció del Grup Independent de Teatre.Dansa en xarxa‘Impuls [D]’ és el nom adoptat pel projecte compartit per les companyies Bebeto Cidra, CobosMika Company, Thomas Noone Dance i Trànsit Dansa. Plantejat com a mostra de diferents estils de la nova dansa emergent, ve a ser un aparador conjunt perquè el públic de les ciutats que les acullen en residència pugui conèixer els seus treballs. En cada cas només són les tres companyies convidades les que actuen. Per això divendres passat a Mataró, en el solo i els dos duets que es van presentar, no hi va intervenir Trànsit Dansa. Es tracta, doncs, d’una iniciativa coherent i interessant. Llàstima, però, del poc ressò obtingut –i, per tant, de la poca assistència que hi va haver a Can Gassol–, del caire un punt massa críptic d’alguna de les propostes i de la manca absoluta de presentació als espectadors del que hauria d’entendre’s com a consonància conceptual i no només com a pura juxtaposició de les diverses coreografies que componen l’experiència. De parc temàtic‘Geronimo Stilton, el musical del Regne de la Fantasia’ és un muntatge adreçat al públic infantil. Creat per esprémer l’èxit obtingut pels llibres del personatge del ratolí periodista, que arreu es venen per milions, l’ha dirigit l’Àngel Llàcer amb guió d’Enric Llort i música de Manu Guix. Es va estrenar la temporada passada al Teatre Condal de Barcelona i actualment està fent una gira promocional per les principals ciutats de Catalunya. L’escenografia, pensada expressament per rodar-la amb facilitat, es basa sobretot en projeccions fetes de manera simultània sobre una transparència situada a l’embocadura de l’escenari i damunt el teló de fons. L’efecte té la seva eficàcia, però acaba cansant. La música és gravada i la il·luminació més que justeta. L’interès del fil argumental també és limitat. Sigui com sigui, la fidel caracterització dels personatges i el bon ofici –és a dir, la murrieria– de la direcció, dels autors i dels intèrprets fa que l’invent tingui prou ganxo per atraure un públic considerable. Però tot plegat no és gaire res més que una atracció de parc temàtic. I tal dia farà un any.
Buero, recobratEl Grup Independent de Teatre, col·lectiu local d’aficionats a les arts escèniques, ha comptat amb l’acolliment i el suport logístic de la Sala Cabanyes per presentar a la seu del Centre Catòlic la seva versió adaptada i traduïda al català de ‘El concierto de San Ovidio’ d’Antonio Buero Vallejo. La posada en escena és d’Antonio García i de Carles Maicas i opta de manera evident per la senzillesa i la funcionalitat. I per bé que pateix d’una ostensible irregularitat, cosa inevitable en un treball concebut amb un enfocament extraordinàriament coral, no és pas menor el mèrit que té quant a capacitat de mobilitzar i de fer pujar amb decisió a l’escenari una trentena llarga d’actors i actrius. Igualment se li ha de reconèixer l’oportunitat d’actualitzar una de les millors peces de l’abundant producció dramàtica de Buero Vallejo, primer i principal renovador del teatre espanyol de la postguerra malgrat les moltes constriccions imposades per la censura franquista. Estrenat l’any 1962 amb una certa influència brechtiana, ‘El concierto de San Ovidio’ va constituir en el seu moment una paràbola sobre les formes d’explotació que els humans pateixen sota els règims dictatorials. Està ambientada a la França prerevolucionària i els seus protagonistes són cecs i pobres. David, el més lúcid de tots ells és qui encapçala la rebel·lia contra la marginació, l’explotació i l’escarni. I per això té una fi dramàtica. De tota manera, Buero no s’està d’apuntar un missatge d’esperança al final de l’obra. Una obra que el Grup Independent de Teatre hagués fet bé de representar en l’expressiu, fluid i bellíssim castellà del seu autor