Durant tres caps de setmana de gener i febrer la companyia Fènix Teatre ha presentat a la seva seu del Teatre Principal d’Arenys de Mar una adaptació de ‘L’avar’, la cèlebre obra escrita en prosa per Molière (1622-1673), l’autor més destacat del classicisme francès.
Dirigits per Jordi Pons-Ribot des del 1982, els membres del col·lectiu Fènix Teatre han escenificat més d’una quarantena de peces. En tot aquest temps han anat creant i engrandint el seu públic i amb una periodicitat més o menys anual l’han acostumat a muntatges d’una qualitat remarcable, més aviat pròpia del circuit professional. Tres han estat les principals característiques que han donat categoria als seus treballs. Primerament, una bona tria dels textos, bé fossin d’escriptors catalans com Bartra, Ferran de Pol, Guimerà, Llor, Rusiñol, Ruyra, Rodoreda o Sagarra, bé fossin del repertori universal, com Camus, Ibsen, Molière, Offenbach, Strindberg, Txèkhov o Williams. En segon lloc, una manera de pujar-los a escena amb un exercici interpretatiu acurat per afavorir-ne la recepció. A més, han comptat sempre amb la feina d’ajust intencionadament didàctica duta a terme pel seu director, que en cada ocasió ha procurat afegir-hi el valor d’una mirada o d’una significació que en recalqués la vigència per a un espectador actual.
Dimensió crítica
Tots tres elements s’han tornat a posar de manifest ara a les representacions de ‘L’avar’. La batuta de Pons-Ribot ha exercit de bisturí per cisellar l’obra de cap a peus. Advertint que es tractava d’una versió lliure de l’original, ha retallat la trama, ha prescindit de seqüències, situacions i personatges no nuclears i fins i tot ha capgirat l’ordre cronològic de l’acció dramàtica. Però vet aquí que la poda l’ha feta amb tanta astúcia que ha aconseguit una dramatúrgia que reforça la dimensió de crítica de costums, que és el rerefons moral que, més enllà de les convencions i usos teatrals del segle XVII, Molière volia subratllar radicalment a la seva comèdia. Un encert, per tant.
La cobdícia s’encomana
La funció de Fènix Teatre s’inicia pel que es pot considerar que és la conclusió. Harpagó, el ronyós protagonista, està reclòs a la cel·la d’un manicomi. Senil, paranoic i vitalment acabat, li anirà desfilant pel davant la visió de les principals escenes del fil argumental de l’obra. Com si es tractés d’al·lucinacions, aquest aparent joc de flashbacks dona raó de la seva fi: l’anguniosa solitud d’una desferra humana amb el temor obsessiu que li robin el tresor que amaga. Jordi Pons-Ribot defuig així un tret que ha marcat molts dels muntatges convencionals de ‘L’avar’, sovint mostrat només com la caricatura d’un bufó gasiu i tòpic. Ell, en canvi, el tracta amb severitat i hi oposa molta més comicitat en la interpretació dels altres papers del repartiment. Un contrapunt que no és cap contradicció, perquè no desdiu de l’exageració de tipus pròpia de la Commedia dell’Arte, que amb tota evidència va influir en aquest text de Molière. Però sobretot perquè és una manera de recalcar també la poca dignitat dels altres personatges. Viciats per la cobdícia odiosa d’Harpagó, tots es degraden amb altres formes d’egoisme, sigui adulació, fatxenderia, fingiment, engany o furt.
Encapçalat per Quim Dotras com a figura central, tot l’elenc compleix bé en cadascun dels rols. Il·luminació, caracteritzacions i vestuari són també de gran eficàcia. Especialment remarcable és l’escenografia d’Alfred Casas, que reprodueix de manera realista les proporcions del confinament físic i el marc del trasbals mental del gran garrepa. Al capdavall, tots són factors que arrodoneixen el mèrit de l’equip artístic i tècnic de Pons-Ribot en aquesta nova producció que acaba insistint en que el despotisme del diner, sigui en la societat burgesa de la França urbana de fa quatre segles que criticava Molière, sigui sota el capitalisme especulatiu contemporani, sempre és una immundícia.
