Xavier Mandicó té 37 anys i una gran passió: el windsurf. És un dels múltiples windsurfistes que es poden veure sovint a les platges del Maresme. Tot i haver nascut a Andorra, aquest fisioterapeuta, dels pocs a l’estat espanyol que poden fer treballs osteopàtics, fa temps que és veí de Premià de Mar. Allà va descobrir la seva passió pel mar i per la llibertat que sent navegant. Aquest entusiasme l’ha portat a organitzar anualment travesses de windsurf per diversos punts de la geografia catalana. Mandicó sent les ones, però no les pot veure. És cec. Quan només tenia 27 anys li van diagnosticar una patologia genètica degenerativa, retinosi pigmentària. Va començar a perdre la vista progressivament, i actualment només té entre un 7 i un 10% d’agudesa visual. Quina és la teva relació amb el món del windsurf?Quan encara hi veia, jo em dedicava al món de l’esquí. Després també vaig estar esquiant quatre anys sense vista, a l’equip olímpic. Llavors vaig pensar que m’apassionaria poder fer una pràctica esportiva individualitzada al mar. Però de moment no hi havia res creat com a pràctica esportiva. Però un dia vaig veure que el windsurf podia ser una pràctica interessant. Vaig començar amb una gent que em va ajudar a portar-ho a terme, a iniciar tota la base de l’aprenentatge, del guiatge, de la tècnica, del material que havia d’utilitzar… Finalment, ens vam aventurar amb les travesses que portem a terme fa dos anys seguits, i continuem navegant a Tarifa i muntant projectes.Però aquesta relació va sorgir d’una manera totalment casual.Absolutament. Jo anava passejant per la platja i vaig sentir que hi havia molta gent, que estaven fent alguna cosa. Era una concentració de la WAP que s’organitza anualment a les platges de Premià, on es fan unes exhibicions de free style. Em va interessar molt, em vaig acostar i vaig preguntar una miqueta com ho feien. A partir d’aquí va ser d’on em va sorgir la idea i a mesura que em van anar explicant la tècnica, vaig veure clar que era possible fer-ho. Això és el que em va aventurar a dur-ho a terme. I a partir d’aquí?Es mou tota una roda, que no saps molt bé com ve. Comences a buscar persones que naveguin, que coneguin molt bé aquest món. Quan els exposes que vols fer windsurf i no t’hi veus, la gent es queda sobtada, perquè no hi ha precedents arreu del món. Aleshores se sorprenen i surt el desconeixement, la pregunta de com ho podríem fer.Va ser molt difícil trobar algú que t’ajudés en aquest projecte?No, potser ara no ho tinc present, però considero que va ser ràpid. Molt aviat vaig trobar gent disposada a ajudar-me. Malgrat tot, el gran pes de la responsabilitat recau en un mateix. He tingut un 90% d’esforç individual i un 10% d’ajut. El màxim esforç l’he hagut de posar jo, però l’altre 10% que m’ha ajudat i que m’ha explicat el funcionament de tot, ha estat vital. Com ho fa algú que no hi veu per guiar-se dins de l’aigua?Hem utilitzat diversos sistemes. Un d’ells consisteix en recórrer als sentits complementaris a la vista, que en aquest cas podrien ser l’oïda i referències d’ubicació geogràfica. Si pots apreciar colors utilitzaríem els colors, per saber si estàs orientat cap a platja o cap al mar. Després tindríem l’orientació auditiva, el saber cap a on està orientat el sol i el vent també, perquè si saps d’on ve el vent, saps on buscar la direcció. Un segon sistema seria la utilització del guia, que és el més important i el més efectiu. El guia et va marcant la traça que has de fer. Per exemple, en les travesses de llarga trajectòria és vital tenir un guia, perquè vas a dos o tres milles de la costa i has de tenir una persona que et vagi marcant les referències de costa, el rumb… A més, si vas a alta velocitat, amb vents de força 7, encara es dificulta una mica més, perquè la veu del guia es distorsiona. Llavors utilitzem sistemes de comunicació a través d’intercomunicadors i sistemes de guiatge a través de sons des de la platja. Tenim diverses formes de fer-ho en funció de la climatologia.
Ja fa dos anys que Xavier Mandicó va proposar-se un repte, que, com no, també ha aconseguit. Es tracta de fer travesses de windsurf a diversos punts de la geografia catalana. La primera va fer-se l’any 2005 i va sortir de Barcelona per arribar a l’Escala, i la darrera, l’any passat, quan es va fer un recorregut per l’Ebre.
Com s’inicia una aventura així?És complicat. Es tracta d’una aventura individual, on sempre costa més trobar patrocinadors que et donin suport econòmic i de material. Ara tenim empreses com Tàctic, RRB, Fly up… una sèrie de marques que ens ajuden a fer possibles les nostres travesses. Un cop vam aconseguir les marques, que són vitals, és quan formem l’altra part importantíssima, que és l’equip humà. Es mobilitzen entre 5 i 6 persones només perquè jo pugui navegar. Hi ha els guies, que es van alternant perquè és un treball esgotador, i també hi ha el treball de terra, que és molt important. Ha d’estar el camp base muntat i ocupant-se de la premsa i de les relacions institucionals. També hi ha una productora que sempre ens acompanya i fem un reportatge paral·lel que després passem a les televisions. A vegades, amb totes aquestes coses, oblidem el que realment és important, però que jo sempre recordo: passar-s’ho bé.El Delta de l’Ebre va ser l’últim escenari escollit.Vam fer el que vam anomenar “Aigua dolça, aigua salada”, una travessa que va recórrer tot el Delta. Va ser una experiència molt maca perquè hem estat els primers en fer un recorregut pel Delta que passés pel riu, fins la costa de l’Ampolla. Era una aventura que no havia fet ningú i nosaltres ens arriscàvem a no tenir èxit, però la veritat és que va ser espectacular perquè vam fer 250 km en set dies. Ho vam fer tot sota l’especulació de què havia de ser cada etapa i com ho havíem de portar a terme, però no sabíem què passaria. Finalment, va sortir perfecte. Al Delta també va ser tremend perquè la barreja del mar amb aigua dolça fa que tot sigui canviant, però va ser fantàstic i ens va sortit tot rodó.Quins son els objectius d’aquestes aventures?En primer lloc la consolidació de la nostra tècnica com un esport que pot ser extrapolat a nivell internacional, que hi hagi molt més gent que s’acosti a aquest esport, és un format de divulgació. I després potenciar que qualsevol persona amb una discapacitat, sigui del tipus que sigui, s’animi a fer una activitat esportiva que els pot ajudar a canviar la seva actitud enfront la vida quotidiana, familiar, en la seva projecció com a persones.I creieu que ho aconseguiu?I tant. La premsa té un impacte important, tant a nivell televisiu com escrit. Hi ha molta gent que acaba llegint aquests articles, veient un reportatge de televisió, i directa o indirectament aconseguim a petita escala que la gent es mogui més. A més, et veuen com un referent per fer coses perquè pensen: “Si ell pot fer això sense veure-hi dons jo també puc”. Sempre s’arriba a construir un missatge que diu a les persones que és possible fer realitat tot allò que es proposin.Potser és més difícil aconseguir que la gent que es decideix a moure’s tingui recursos per fer-ho.És una de les tasques importants a tenir en compte. A vegades no és tant important la infraestructura com disposar dels mitjans humans, formatius. Cal aconseguir que la gent entengui que quan entres en un club amb una discapacitat, hi ha unes pautes a seguir que no són gaire complicades però que han de tenir en compte, com saber com s’ha de dirigir els discapacitats o quines infraestructures cal tenir en compte. Això és vital. Sense haver de fer gaire inversió, simplement un curs de formació que duri un cap de setmana, qualsevol club pot tenir una gran possibilitat d’incloure un col·lectiu més en la pràctica esportiva general que es pot convertir, fins i tot, en una nova entrada econòmica ja que estan donant d’un servei a un col·lectiu que està allà i que per desconeixement, no se’ls atén.Quina creus que és la principal aportació de l’esport als discapacitats?La normalització. És la paraula clau. Normalitzar vol dir estar present en un entorn en el que possiblement no veies possible ser-hi. Amb el temps, això comporta tenir una actitud positiva enfront la teva activitat familiar, social, laboral…I tu, què sents quan ets dins el mar?Sento que hi veig. Quan surto del mar és quan recordo que no veig bé. Per tant allà dins, és quan oblides completament que tens una diferència respecte la majoria de gent. És després, quan tornes a terra, que t’adonés de la teva discapacitat i de les dificultats que et trobes a la ciutat.La gent està conscienciada socialment de les vostres necessitats?Gens. Hi ha un tema sobre el que jo sempre parlo, i és sobre el gos pigall. Cal tractar el gos pigall com una eina d’individualitat de la gent discapacitada, i en molts llocs encara no et permeten l’entrada amb ell. No hi ha ètica social, com tampoc hi ha cultura de l’ordre. A l’estat espanyol no hi ha cultura de l’ordre en res, i menys en això.Quins països ens podríem posar com a exemples a seguir?Estats Units, França, Suïssa, Anglaterra, Àustria… Però sobretot els Estats Units. L’ONCE és l’Organització Nacional de Cecs Espanyols. Quina relació tens amb aquesta organització?Sóc gerent de la federació catalana i fins ara he portat a terme la projecció de la federació com a tal. L’any 2000 vaig crear la federació des de zero. He creat campionats de Catalunya de 14 esports diferents: vela, hípica, esquí, natació… M’he encarregat de crear les línies formatives de guies per a diferents esports i del que representa tota la gestió burocràtica, administrativa i de reconeixement. Des què nosaltres vam crear la federació, un esportista dels nostres que vagi a competir a nivell internacional rep els mateixos mèrits que qualsevol altre esportista normal, com els premis d’Alt Rendiment Català, o qualsevol medalla de les que es dóna a qualsevol esportista. Això és important pel reconeixement social que dóna fer esport tenint un handicap, perquè recordem que els discapacitats es dediquen a l’esport com a complement de la seva feina, i els esportistes d’èlit es dediquen només a allò. Per tant, l’esforç, és doble.
Un fisioterapeuta especial
A banda de la seva afició al windsurf i de la seva col·laboració amb l’Organització Nacional de Cecs d’Espanya, Xavier Mandicó té dues carreres: fisioteràpia i osteopatia. Actualment treballa com a fisioterapeuta a la seva ciutat, Premià de Mar. En la seva consulta, no només desenvolupa les feines característiques de qualsevol fisioterapeuta, sinó que hi ha quelcom que fa molt especial Mandicó. I és que és un dels pocs fisioterapeutes de l’estat que està especialitzat en realitzar treballs osteopàtics. Això vol dir que la seva especialització és la de treballar amb malalts neuronals, és a dir, aquells que tenen afectacions que provenen del cervell. Persones que han patit paràlisi cerebral o afectacions derivades d’accidents com amputació d’alguna extremitat i que provoquen el fenomen anomenat “membres fantasma” són alguns dels seus pacients.Tot plegat fa de Xavier Mandicó un exemple a seguir. Tot i la seva discapacitat, la ceguesa, és un home d’allò més actiu i vital. Acompanyat sempre pel seu gos pigall, Maka, adquirit als Estats Units i al qual es dirigeix en un perfecte anglès, es mou amb total normalitat per casa seva i per allà on les condicions urbanístiques li permeten. Mandicó ha aconseguit molt més que moltes persones que no tenen cap impediment físic, i com ell mateix ens ha fet entendre al llarg de la conversa, el repte que realment persegueix és la normalització dels discapacitats i que prenguin consciència que poden aconseguir allò que es proposin.