La Ciara ara fa setze anys va néixer a Mataró com qualsevol altre mataroní, però era filla de pares anglesos que ja portaven gairebé set anys a la nostra ciutat, i per problemes burocràtics van decidir fer-li el passaport anglès i no l’espanyol. Des de llavors la Ciara ha anat al metge, ha anat a l’escola i ha fet esport sense cap problema fins ara fa tres anys. Ella feia waterpolo des de ben petita i la veritat és que ho feia molt bé, i ara fa tres anys li van venir els tècnics estatals i la van fer concentrar 4 setmanes amb la selecció estatal. Després d’aquesta concentració li van comunicar que no podia jugar amb Espanya perquè no tenia la nacionalitat espanyola.
A partir d’aquí va començar la travessia pel desert de la Ciara i la seva família que ha fet tots els passos perquè la jove jugadora obtingui la nacionalitat espanyola, després de 20 mesos de gestions tot segueix igual. Des de la federació espanyola de natació, i concretament del seu vicepresident, el mataroní Pere Robert va assegurar a la família que facilitarien les gestions, però la cosa segueix igual i ella i els seus pares se senten abandonats, sempre obtenen bones paraules i promeses, però de fets ben pocs i des del Ministeri de Madrid asseguren que no han rebut cap notificació de ningú. Ara el seu club, el CN Mataró ha posat a la seva disposició un advocat perquè porti les gestions, però aquest agost es juguen els mundials de waterpolo en categoria absoluta, i tot i que el seleccionador Joan Jané la voldria al combinat, la Ciara, a no ser que algú intercedeixi d’una vegada per totes, es quedarà a casa com en els europeus de l’any passat.No es mira a tothom igualUna de les coses que té més molesta la Ciara i als del seu voltant és que hi ha molts esportistes d’altres esports que ni tan sols no han nascut aquí i que al cap de sis mesos ja tenen la nacionalitat espanyola. Tots coneixem els casos de l’atletisme o dels jugadors de futbol. Fins i tot a la natació, on els germans Wildeboer tot i tenir només el passaport holandès van poder competir amb Espanya fins als 18 anys, un cas molt semblant al de la Ciara, però que el seu pare Gary Gibson no pot entendre com és que alguns sí que poden i la seva filla no.
La Ciara és mataronina i se sent mataronina i vol jugar amb les seves companyes d’entrenament al CAR de Sant Cugat on entrena i estudia becada pel Ministeri d’Esports espanyol, el mateix que no li sap, o no vol, donar-li el passaport. Segurament si enlloc de jugar a waterpolo i ser noia fos una atleta de renom, o un jugador de futbol de primera línia mundial el problema ja s’hauria solucionat ara fa molt de temps. Però com sempre, feta la llei feta la trampa, ja que si ara la Ciara es casés amb un espanyol seria espanyola, i fins i tot si els seus pares es divorciessin o algun d’ells patís una invalidesa física també passaria a tenir la nacionalitat espanyola, tot plegat és esperpèntic i injust, però és la dura realitat d’aquesta maronina de cap a peus.
Parlem amb la Ciara
Això t’afecta a l’hora de jugar amb el CN Mataró?No, amb el meu equip no, perquè no hi penso, però ara quan s’acaba la temporada i vénen mundials i europeus em fa ràbia no poder-hi anar per aquest fet. La sort és que ara encara queda jugar la final d’Espanya juvenil i que l’any vinent podré jugar competició europea amb el Mataró i això em compensa una mica.Creus que si fessis un altre esport com l’atletisme o el futbol tindries aquests problemes?Crec que no, perquè penso que el waterpolo no és un esport encara amb prou reconeixement i menys encara el femení. A més a l’estar al CAR entrenant conec casos d’atletes que han vingut i que han nascut a fora i al poc temps els hi han donat la nacionalitat.Què els hi diries a aquestes persones que no et donen, o que no et volen donar, el passaport?Els hi diria que jo sóc d’aquí, i que em sento d’aquí i que el que vull és jugar amb la selecció i les meves companyes. A més d’alguna manera m’estan apartant d’entrenar al més alt nivell i seguir millorant. El nou seleccionador t’ha dit si compta amb tu?Sí, em va veure entrenar i va dir que si tingués el passaport espanyol em convocaria, però no pot. Em va dir que intentaria fer alguna cosa, però com passa sempre, els fets es queden només en paraules. Si d’aquí a dos anys tot segueix igual, t’has plantejat anar als Jocs Olímpics amb Anglaterra?Jo on vull jugar és al meu país, i Anglaterra no ho és. Ara, està clar que si no puc jugar amb Espanya i Anglaterra em crida doncs m’ho pensaria. Però això no és el que jo vull fer. A més ja m’han ofert anar a entrenar allà amb una beca molt bona i he dit que no perquè jo el que vull és jugar amb Espanya.