Fa una setmana va sorgir a la llum que l’Ajuntament de Mataró estava preparant una ordenança d’edificació que, entre d’altres coses, proposava una regulació dels colors de les façanes del Centre i l’Eixample de la ciutat. 36 tonalitats són les que, si s’aprova el projecte, tindran per escollir aquells individuals o constructors que vulguin restaurar o enlairar de nou una façana d’aquests dos barris.
La idea m’agrada. Sovint sentim a parlar sobre les identitats dels centres històrics i aquestes estan estretament relacionades amb el color i el tipus d’edificació. Les cases de carrer, amb pocs pisos d’alçada que fins fa pocs dies eren les predominants als nostres carrers, s’han anat enderrocant per, en moltes ocasions, construir el que podríem anomenar cases de disseny. Visualment no m’agrada l’impacte que produeixen la convivència dels dos tipus de construccions. Desconec si aquesta regulació permetrà seguir tenint alçades les típiques cases de carrer o si simplement es regularà el color. En tot cas, sí que s’intentarà crear una harmonia visual i això sempre és d’agrair.
Sóc conscient que no ens hem de quedar encallats al passat. Tot evoluciona i no ens podem quedar amb les bigues de fusta. Tanmateix, salvant les distàncies, són d’admirar un seguit de ciutats on les seves parts neuràlgiques mostren una imatge similar i característica. Romàntica. Crec que trenta-sis és una gamma prou àmplia perquè es pugui escollir un color sense la necessitat de sentir-se reprimit. Aquesta aposta de la carta dels colors pot ser un primer pas que pot portar a valoritzar el nostre paisatge urbà evitant les estridències cromàtiques i afavorint la integració dels edificis al seu entorn.
Un altre tema a tractar és si calia gastar-se tal quantitat de diners en aquest estudi per arribar als resultats obtinguts, però això ja no ens ocupa. La paradoxa de tot plegat esdevé quan el propi consistori s’anomena ell mateix auster o quan enderroquen edificis catalogats.