Ho sento, però avui trepitjaré ulls de poll. Perquè si, tot i tenir quatre cuiners multiestrellats, on s’acaba fent el centre de referència mundial de la cuina actual, és a Donostia i, a més, amb el nom de Basque Culinary Center, és que alguna cosa no hem fet bé a casa nostra.
Sense desmerèixer la universitat de Arrasate on s’ubicarà la primera facultat espanyola de ciències gastronòmiques, durant aquests darrers anys ens han venut que Catalunya entenia el futur. Que sabia que aquest passava per la formació, la recerca i els àmbits universitaris. A l’hora de la veritat però, hem acabat deixant que un dels actius guanyats a pols, el de la nostra cuina creativa, marxi. I amb ell les inversions i subvencions –inclosa la milionària de l’estat espanyol- que aquest entorn genera i generarà en els propers anys.
Una situació que alguns vàrem començar a intuir veient com Ferran Adrià –ara cap visible del consell assessor del projecte basc- havia de recolzar-se en una iniciativa privada per impulsar el seu projecte a la Fundació Alicia on, no ens enganyem, la gastronomia és més un pretext que un motor.
Per tant, ens agradi o no, faríem bé de reconèixer que ens han marcat un gol. I que no ha estat la “roja”, sinó els que, ja fa anys, van començar a creure de debò en la cuina amb majúscules. Aquell grupet de cuiners bascos que van treure el nas per damunt dels Pirineus, comandats per un Juan Mari Arzak que segueix éssent un cuiner dels més valorats del món.
Ara, els “cofoistes” diran que al Consell Assessor del Basque Culinary Center hi ha un català, Ferran Adrià, i cap basc. Si amb això es conformen és que, a més de “cofoistes”, imiten als estruços amagant el cap sota terra.
Fa massa anys que el nostre sistema formatiu de cuiners, que jo he conegut, s’emmiralla en la nostra cuina moderna com per haver d’acceptar ara que des de fora li diguin que ha de fer. I només queda un any –el setembre de 2011 comencen els cursos a Euskadi- per reaccionar. Poc temps per fer un bon sofregit.