He fet un estudi de la indignació i he descobert coses interessants: l’indigne té el seu digne corresponent, a l’indignar-se es pot contraposar dignar-se i la indignitatdignitat. De moment empat a tres. La cosa s’anima quan resulta que a la santa indignació li correspon una sorprenent dignació, que no és altra cosa que l’acció de dignar-se (a consultar el diccionari, per exemple). Afortunadament aquest dig no és pas cap forma del prefix di-, perquè en matèria de nacions ja sabem que no ens entendríem gaire, amb els irritats o encetats, per dir-ho amb la troballa genial d’Albert Pla Nualart. L’empat el desfà l’adjectiu indignant, un altre dels més sol·licitats d’aquests dies, que manca de correlatiu: encara no s’ha descobert res que pugui ser qualificat de ‘dignant’ (obro un parèntesi amb exemples del diccionari. «Dignitat: La dignitat de la seva conducta és inqüestionable» / «Indignitat: La indignitat de la seva conducta». Curiós, oi?
Però alerta, que a partir d’aquí la balança es decanta clarament cap a la banda de la dignitat. Per començar tenim el dignatari, que vés per on és forma secundària de dignitari, per més que els telenotícies i jo la preferim. I si aquest és persona revestida de gran autoritat (no com l’inexistent ‘indignatari’), què diríem del fidedigne, digne ni més ni menys que de fe i de crèdit. Rematen la feina el verb dignificar i el seu derivat dignificació, i a manera de cirereta ens topem amb el parent extravagant de la colla: l’adjectiu condigne. Dic que és extravagant no pas per l’aspecte, perfectament acordat a les regles de formació de mots, sinó al significat. Què diríeu que és un o una condigne o condigna? Un representant de la cúria andorrana d’idèntic grau que el copríncep? Una figura jurídica que designa la persona amb atribucions per firmar actes notarials per delegació? O més aviat és un mot d’aquells que només saben els poetes, per tractar algú de superb i arrogant sense que ho sembli? Doncs res de tot això; resulta que condigne és un adjectiu que significa «proporcionat al mèrit o a la culpa». Com que costa una mica de fer-lo anar, per acabar d’entendre’n el sentit (o l’ús) podríem fer un poc de pràctiques. Com si fos un exercici d’escola: apliqueu el masculí o el femení segons la frase. «Els acampats a la plaça de Catalunya han rebut una recompensa condigna: l’hauran de deixar tan neta com la van trobar», «Quin càstig condigne és, haver de sofrir encara més xerrameca política per quatre gargots a la jupa!»