Sovint l’enyor és el motor de la vida. Així, per exemple, a La muntanya màgica, Thomas Mann retrata el món burgès anterior a la Primera Guerra Mundial. Medita de forma semblant a com ho fa amb enyorança Zweig a El món d’ahir. Memòries d’un europeu; o Proust a A la recerca del temps perdut. En aquest mateix sentit, La muntanya màgica també és una reflexió constant sobre el temps, de tal manera que el seu autor la qualifica com una Zeitroman.
En realitat, Mann, Zweig i Proust ens transmeten el seu aprenentatge. I nosaltres aprenem a través d’ells. Aquesta és la veritable essència del Bildungsroman. És a dir, d’aquelles novel·les de formació que, deixant de banda els seus múltiples antecedents (com ara El lazarillo de Tormes), obren les portes de la contemporaneïtat a través de les pàgines d’Anys d’aprenentatge de Wilhelm Meister de Goethe. I, precisament, pensant en aquesta obra, Mann descriu la trajectòria formativa que consisteix en aquell procés pel qual, allò que estimem i admirem modela la nostra personalitat. Una estima i una admiració que s’expressen a través de la imitació. Una imitació que va molt més enllà de l’actual accepció de la paraula, que té el sentit d’una “identificació mítica”, que Mann situa en l’Antiguitat Clàssica i que exemplifica en la relació entre Juli Cèsar i Alexandre. Una imitació que nosaltres també podríem trobar en la Imitatio Christi que al segle XV estableix els fonaments de les reformes protestants i, amb elles, de tota la cultura alemanya contemporània, des de Goethe fins a Mann. Fins al punt que segons aquest últim autor “la Imitatio de Goethe, amb els seus records de l’etapa del Werther i del Wilhelm Meister, (...), pot guiar, encara ara, des del seu inconscient, la vida d’un escriptor i determinar-la míticament”.
La lliçó més rellevant que podem extreure de Mann és que “(...) Encara que, actualment, una paraula pura sembli ineficaç [i] la bona voluntat sigui brutalment desatesa pels esdeveniments (...); sota la inspiració d’una fe antidiabòlica, nosaltres volem creure que, en el fons, la Humanitat té una oïda molt fina i que les paraules que han nascut del propi esforç li poden ser grates, i que mai no sucumbiran en el seu cor”.
Certament, la finor de la nostra oïda és la millor vacuna contra la mesquinesa, la sordidesa i la brutalitat. En això consisteix el sentit més profund de la literatura i, especialment, de la lectura i de la relectura dels clàssics a la recerca de la generositat, de l’esplendor i de l’amor.
Oriol Junqueras i Vies
