Ara fa poc més de dos anys, encara amarats del caliu del 10 de juliol i a les portes de les Santes, omplia aquesta mateixa pàgina amb la més que recurrent (ja gairebé esgotada) metàfora dels castells i la construcció del país. El batec del moment bé podia emmirallar-se en la semblança del repte local de la torre de nou amb folre i manilles. Tot i l’empenta, aquell juliol finia amb certa decepció, amb la il·lusió tocada i els dubtes d’arribar mai a veure’ns (tots plegats) una mica més enllà. Però malgrat tot, assolida la torre pocs mesos després, la determinació, el treball i la il·lusió feien plausible que aquell «una-mica-més-enllà» sempre, sempre, és possible.
Ara, encara amb els batecs de l’esclat de la darrera Diada, altra vegada amb senyeres i estelades persistents als balcons, el desafiament repetit dels Capgrossos vers la gamma extra bé podia despertar-nos un déjà vu cansat i mandrós, la còpia exacta d’uns esdeveniments ja viscuts, que podien fer-nos dubtar sobre si som gaire més lluny d’on érem. Ara però, aquesta vegada, la torre ha arribat més lluny i la mà de la menuda ha encalçat el cel, ha tocat l’estel que acompanya sempre a tots i cadascun dels capgrossos. I conscients que la gesta encara és a mig camí, podem sentir-nos enèrgicament vius per primer cop en molt de temps, potser més que mai. I no, en aquest cas ja no parlem només de castells.Ara, com llavors, sabem que no valen ni decepcions ni pereses, que ara toca refermar-se en l’equilibri curós entre la paciència i l’empenta agosarada, en la força col·lectiva, massiva i contundent que ens proporciona aquesta il·lusió més real que mai, irrebatible i a hores d’ara ineludible.Ara, com deia fa pocs dies la pancarta d’aquell poeta anònim, sabem que mai hem estat tan a prop d’estar tan lluny. I, evidentment, en aquest cas no parlem pas de castells.
