Dissabte passat hi va haver doble funció i públic abundant a la segona cita de la temporada de teatre i dansa del Monumental. Hi tornava un muntatge d’Oriol Broggi, el director que des de fa uns quants anys més sovinteja la programació de la sala del capdamunt de la Riera. Aquest cop, però, no es tractava d’una proposta sortida de la seva companyia La Perla 29, sinó d’una producció del Teatre Romea que es va estrenar el mes d’abril i que ara fa gira: ‘Èdip’ de Sòfocles.
Expertesa
El mite d’Èdip, fill dels reis de Tebes Laios i Iocasta, conta que acabat de néixer és abandonat a la mort pels seus progenitors per evitar que es compleixi una profecia que diu que matarà el seu pare i es casarà amb la seva mare. Però sobreviu i és adoptat pels reis de Corint que desconeixen el seu origen i que el tenen per fill. Ja jove consulta l’oracle de Delfos, que li repeteix les malediccions. Llavors, per evitar aquest destí fatal envers els seus suposats pares, fuig de Corint i en un camí es baralla i mata Laios sense conèixer-lo. Arriba a Tebes, allibera la població del flagell de la monstruosa Esfinx i li és concedida la mà de Iocasta, amb qui té dues filles i dos fills. Més tard, quan la ciutat pateix moltes calamitats, els déus exigeixen un càstig per a qui va matar Laios. Èdip finalment s’adona que ha estat l’assassí del seu pare i que la seva esposa és la seva mare. Iocasta se suïcida i ell, desesperat, s’arrenca els ulls i s’exilia.
L’encert de la posada en escena que Broggi ha fet d’aquesta faula mítica, corrobora la sensibilitat que ja va evidenciar anteriorment envers el gènere de la tragèdia clàssica en dues altres obres degudes a Sòfocles, el gran dramaturg grec del segle V abans de Crist. Molts espectadors mataronins poden recordar-les perquè es van representar al Monumental mateix: ‘Antígona’, el maig de 2007, i ‘Electra’, el desembre de 2010.
Nitidesa amb quatre canyes
Oriol Broggi ha emprès aquest ‘Èdip’ amb l’economia d’elements escenogràfics característica de molts dels seus muntatges, deutora un cop més de l’estètica de la senzillesa inspirada per l’investigador i director teatral britànic Peter Brook. La buidor de l’escenari, amb prou feines atenuada per una olivera, una mínima font, dos tamborets i unes quantes canyes, és el marc volgut per Broggi perquè hi esclati amb nitidesa tota la dissort del malaventurat rei de Tebes que Julio Manrique, rotund, sap apropar a l’espectador amb traces que l’humanitzen. Modulant facetes personals, familiars, morals i polítiques del personatge, fa que transiti de l’enervació arrogant de qui té un poder reconegut, fins al tràngol de descobrir el seu infortuni i la conseqüent acceptació dolorosa dels designis dels déus. En el repartiment de papers secundaris està ben acompanyat per sis altres intèrprets, tots amb experiència de treballs anteriors amb Broggi, entre els quals la mataronina Clara de Ramon. Una indumentària eclèctica i una il·luminació discreta suggereixen l’atemporalitat d’algunes de les connotacions de la tragèdia.
Epíleg sobrer
Si bé el relat que Sòfocles fa de l’Èdip rei finalitza amb la mort de Iocasta i el desterrament del protagonista, Oriol Broggi s’empesca un epíleg per a la seva representació, que en aquest punt perd la prestància que havia mantingut. Vol ser una picada d’ullet a ‘Les larmes d’Oedipe’, de Wajdi Mouawad, del qual ell ha muntat amb èxit diverses obres, com la celebrada ‘Incendis’. Però aquí l’afegitó de la menció tergiversada d’un tros de text escrit pel dramaturg quebequès fa dos anys per evocar la mort a Atenes d’un adolescent a mans de la policia el 2008, queda fora de context i provoca un efecte equívoc, quasi carrincló.
