El dia que en aquest país votem per escollir quin és el nostre esport nacional és probable que molta gent apunti “waterpolo” a la butlleta d’opcions. I és que aquest esport té un arrelament innegable a casa nostra. Disciplina obstinada i esforçada, n’hi ha prou amb conèixer alguna jugadora de Divisió d’Honor per saber del que exigeix el dia a dia de les competidores dins de l’aigua. També és comú que tant a nivell organitzatiu com mediàtic sigui el del waterpolo un món que s’ha hagut de fer a sí mateix, amb estructures històriques, cites com les copes –feliçment unificades enguany a Mataró– o la intensa trama de rivalitats de tints geogràfics o esportius.
L’autoritat amb què governen les dues lligues principals el Barceloneta i el Sabadell, però, és una arma de doble fil. Diu molt de les dues entitats, ens situa a Europa com a referència però a la vegada converteixen els tornejos domèstics en competicions amb menys al·licients. És en aquest context que, Copa a banda, el play-off pel títol hauria de ser per lògica aquella concatenació de partits en la qual, per nivell i pressió, per l’alternança dels factors camps o la igualació de condicionants propiciés un regust més picant i més propens a la sorpresa. I per tant, també, procliu a una major expectació.
El que ens trobem, però, de forma que no sembla tenir remei any rere any és que la fase final pel títol es ventila per via directa, amb partits separats per pocs dies i fins i tot en horaris que fa literalment impossible un seguiment de l’afició neòfita, la que l’esport ha de guanyar. No s’entén que després de mesos i mesos de lliga, una semifinal o una final s’hagin de disputar sense que tot estigui encarat a que el màxim de públic en pugui gaudir.
El calendari reiterat cada any torna a repetir aquest fet. És com si penséssim amb els peus. En lloc de prioritzar acabar abans amb la fase regular i propiciar un play-off esponjat, propici en horaris a maximitzar l’audiència en directe o per visionat s’engega la directa i en quatre dies ens quedem sense final femenina. Aquell refrany que resa que “com més curt millor” o el de “millor poques paraules i ben dites” són preciosos. Però no caldria aplicar-los al waterpolo perquè no li fan cap favor.
