“Transformers, més que menys”

Transformers. El lado oscuro de la luna. Michael Bay (2011)

L’argument:

El jove Sam Witwicky torna a ser una peça clau en la lluita entre Autobots i Decepticons. En aquesta ocasió, destapant una conspiració amagada des de l’arribada de l’home a la lluna.                                          L’anècdota:

La mala relació entre el director Michael Bay i Megan Fox van portar a l’acomiadament de l’actriu i la seva substitució per la model de Victoria’s Secret, Rosie Huntington-Whiteley.                                                                                                             Diagnòstic:

Michael Bay és un adolescent tancat en un cos d’home i la seva predilecció pels acudits fàcils, els efectes especials i les noies explosives el delaten. La seva fórmula, que atorgava més protagonisme als personatges humans que als robots, segueix intacta en aquesta tercera entrega. Un final per a la trilogia que aprèn dels errors de la segona part, però que no es treu de sobre els vicis del director. Tal i com ja passava en les dues primeres entregues, a Bay el perd una mica la seva obsessió pels personatges humorístics. Al tolerable “repetidor” John Turturro i a les dues frases que tenen -gràcies a déu- els pares del protagonista, se sumen ara fins a tres nous personatges d’humor excessiu -inclòs un totalment fora de lloc John Malkovich-. Aquesta predilecció pels personatges estripats resta seriositat a la primera part de la cinta, el moment clau de destapar la trama. Això sí, una vegada ja amb les cartes sobre la taula, les explosions, persecucions i lluites agafen el timó superant cada escena d’orgia mecànica a l’anterior. És aquesta segona meitat de la pel·lícula, amb to de cinta de guerra, la que dóna exactament al seguidor de la saga tot allò que el desellanç de la segona entrega no va acabar de donar.                                                                                                  Efectes secundaris:

Una pel·lícula de la saga Transformers. Ni més ni menys. Potser en aquesta ocasió, per l’intent de donar-li una trama de fons treballada, pel bon ús de l’entorn urbà que fa d’escenari del final i per un punt de foscor, més que menys.