L’argument:
El Josh, la Renai i els seus tres fills es traslladen a una vella casa. Després d’un desgraciat accident, el fill petit entra en coma. De sobte, estranys fenòmens comencen a succeir-se. L’anècdota:
James Wan és el director de ‘Saw’ i productor de la saga. Tot i que aquesta estigui finiquitada, en totes les seves pel·lícules posteriors fa aparèixer la marioneta Billy, i ‘Insidious’ no n’és pas una excepció. 
Diagnòstic:
“Les cases no maten la gent” deia un turmentat George Lutz interpretat per Ryan Reynolds al remake de ‘La morada del miedo’ (2005). Tot i que en el seu cas acabava resultant fals, a ‘Insidious’ aquesta afirmació li va que ni pintada. La pel·lícula de James Wan recupera l’estil del terror clàssic per explicar-nos una història de cases encantades on resulta que no són pas les cases les que estan turmentades per esperits malignes. Wan recupera l’elegància del terror neoclassicista dels anys 80, el del ‘El exorcista’ o ‘Terror en Amytiville’, on la subtilesa prima per damunt de tot, i on una nota musical en el moment oportú provoca un esglai molt més gran que no pas una bona ruixada de sang. 
‘Insidious’ captiva i aterra en un exercici nostàlgic de terror molt ben realitzat. Només en el tram final, el film perd una mica el rumb i/o es deixa anar la melena en oferir una desbandada d’esperits corren amunt i avall més pròpia dels temps que corren que no pas dels que fa homenatge. Un dels pocs “peròs” d’una interessant proposta. Efectes secundaris:
Homenatja a una forma de fer terror, aportant el seu gra de sorra al gènere. Fa por, i d’ensurts n’hi ha a dojo. És cinema de terror “arcade” com el dels any 80. Ni dobles lectures, ni transcendències en el futur de la humanitat. Fa por, espanta, però tot el que passa es queda al cinema. 
