La versió en català d’El Periòdico fa no sé quants números (tretze anys, i sembla ben bé que fos ahir) i ho celebren amb un quadernet dedicat a la paraula. Al mot com a símbol de la llengua que aquell dia van decidir de recuperar. El quadernet inclou una d’aquelles enquestes o no sé com dir-ne en què es demana al lector que triï la seva paraula preferida. A mi sempre m’han fet una mica d’angúnia, perquè en aquest país paranoic ocorren fenòmens certament paranormals. A diferència del que passa amb el menjar, que si ens demanessin quin és el nostre plat preferit probablement pensaríem en alguna cosa que mengem ni que sigui de tant en tant, amb les parauletes passa el contrari. El català mitjà sempre escull espècies ben exòtiques, si pot ser que no les hagi pronunciades mai de la vida: atzucac, escambell, lil·liputenc… Ernest Alòs, el reporter multiusos de la casa i company de passió montalbaniana (del comissari Salvo Montalbano), els anomena eufònics: els enamora el so. Però també descriu un altre grup, els del concepte: aquests no miren la forma del mot sinó el que vol dir, i voten coses com pau, companyonia, solidaritat… Són els anomenats saurencs o sostenibles. El paper que em va tocar a mi, gentilesa de l’Ernest, va ser seleccionar uns quants mots que en aquest període l’hagin dinyada definitivament. Servituds d’haver-ne publicat un recull, fa temps. I vet aquí que, repassant el centenar exacte de casos que vaig triar per fer aquell llibre, em trobo amb sorpreses: xampany, per exemple, que pels motius que tots sabem ja tenia un peu i mig al canyet, encara cueja, i fins es diria que reviscola i tot; cardar, en canvi, no ha reeixit com a alternativa a l’horrible follar (ni cap dels seus geosinònims: boixar, pitjar, catxar, sucar…). De tots, però, el més sorprenent és el cas d’avenir-se. Segurament l’homicidi col·lectiu d’un mot més ràpid de la història. Com si aquest verb no hagués existit mai, el catanyol ha escampat imparablement el calc portar-se bé, que en català vol dir una altra cosa, fins al punt ara mateix es pot sentir una frase com ara “El teu fill i la meva filla no es porten bé i per això no es porten bé”. Que sembla un embarbussament, i en canvi no és sinó la sagnant evidència de la ceguesa d’un poble. Que no s’adona que matar una llengua no és un assassinat sinó un suïcidi.
[Sobre la qüestió de poder parlar en altres llengües al Senat: de debò que volem que a Madrid s’hi pugui dir res en català? Jo m’ho miro a l’inrevés: com és que aquí deixem que sigui tan fàcil expressar-se en llengües diferents del català?]
