Us deia abans de l’estiu que, si en teníeu ocasió, no us perdéssiu els concerts amb què de tant en tant ens regala Claudio Sanna, el renovador de la música d’autor algueresa. L’últim projecte que se li ha ficat a la barretina és donar a conèixer (ajudat per la veu angelical de Claudia Cabruzza) la figura de Pino Piras, el seu ‘antecessor’ i mestre.
Pino Piras seria una mena d’Ovidi Montllor a l’algueresa. Nascut el 1941 (un any abans que el d’Alcoi), també va morir força jove, la qual cosa ha enfortit l’aureola llegendària que l’envolta. Era de casa humil i aviat pare de família nombrosa, raons que el van obligar a sengles exilis a Alemanya i a Milà, a buscar feina.
Però res de tot això li va impedir cultivar la seva gran passió, escriure cançons, poemes i peces teatrals en què es lliurava a la duplicitat de la seva pròpia ànima, la sàtira i l’amor pel seu poble. Si a temes com Lo pare espiritual o La falsa iclésia se’n fot de la hipocresia del clergat o la credulitat de la gent, en altres com La ginqueta (aquesta mena de còdol blanc que empedra el centre històric de l’Alguer) compon una veritable declaració d’amor a la ciutat: “Quanta gloria és passada a damunt de la pedra rodona, / la ginqueta de história raona, la ginqueta n’és fins llisada. / Algueresos, força i coratge! Catalunya és plena de gloria / mos ha dat un dolç llenguatge: lo guadany, però, és de la história”. En els versos d’en Piras la malenconia pel passat esplendorós de l’enclavament català a Sardenya s’espolsa de sobre l’ensucrament de la cançó tradicional, representada per la cançó amb què he titulat aquest article.
L’obra musical del cantautor alguerès és força més extensa que les dotze cançons que es recullen a Un home del país, el treball de Sanna i Cabruzza. Em consta que tant Sanna com altres estudiosos (a més de Pino Ferraris, el gran amic i company d’aventures artístiques de Piras) continuen amb el projecte de publicació de l’obra completa, que inclou moltíssims poemes i escrits breus i aforismes. De moment el disc només es pot adquirir allà, però us ben asseguro que el viatge val la pena. Entre altres coses, per comprovar que l’irreverent Pino Piras no s’estalviava la ironia ni a ell mateix; a La creació explica com Déu va crear totes les races, fins que va arribar a la seva: “Quan ha triat la raça algueresa ha pres la gent de cor moll / que no és ni furba ni mataresa, / li s’hi ha donat una terra de sol. / Però… no sem cuits i no sem crus, no sem sardos ni espanyols, / no sem bells i no sem feos, ja sem fets com Déu vol”.
