La primera vegada que vaig veure aquella cara va ser mentre dormia. Encara que no sé per què vaig tenir la sensació que m’era familiar.

La carta que va rebre el va desconcertar. La Marta el volia veure. Necessitava veure’l per última vegada.

Era intel·ligent, se sentia capaç d’aconseguir qualsevol cosa, decidida, amb gran capacitat i ganes d’aprendre. Però havia nascut dona.

Ja no podia plorar. Potser algunes llàgrimes apareixien tímidament disposades a encaminar-se fora del llagrimal i baixar galtes avall

Sentia la mare com em cridava des de baix l’escala. Jo m’havia adormit.

Quan aquell matí de divendres em disposava anar a visitar la mare a l’hospital on estava ingressada i vaig pujar a l’autobús que m’hi portaria, poc em pensava que els fets que passarien durant la següent hora marcarien la meva vida per sempre.

Corria lentament a peu d'ones. Descalça, lliure. La brisa marina acariciant-li la cara, fent volar els seus llargs i rossos cabells. El cos nu, sense joies.

Ni tan sols eren les vuit del matí que el Marcel ja tenia el nas davant la consola de videojocs. Eren vacances de Setmana Santa i no hi havia col·legi.