El mite de Sísif és un assaig filosòfic d'Albert Camus, escriptor francès. Publicat el 1942. L'assaig s'inicia amb la següent cita de Píndar (558-443 aC), poeta grec: No t'afanyis, ànima meva, per una vida immortal, però esgota l'àmbit del possible.
El títol de l'assaig prové d'un atribolat personatge de la mitologia grega. Discuteix la qüestió del suïcidi i el valor de la vida, presentant el mite de Sísif, com a metàfora de l'esforç inútil i incessant de l'home.
Hem vist la fortalesa i gosadia de Prometeu. Ara toca ser realista amb Sísif. Cada dia puja al cim de la muntanya amb la gran roca que espera arribar-hi i quedar-s’hi. Però en arribar la pedra torna a relliscar al lloc d’origen. Sisif fa cada dia la mateixa experiència. És absurd? És intolerable?
Aquí vindrà la resposta del nostre Sísif interior. Com ho viu? Espera arribar-hi i quedar-s’hi (una utopia, un horitzó inabastable) o saber que té límits i no pot aconseguir tot el que es proposa o desitja? Ser omnipotent!! El gran perill de L’HOMO TECHNICUS.
La tècnica en mans d'éssers humans limitats (la realitat) però es creuen Zeus o déus (Imaginació o fantasia). Ni Prometeu ni Sísif són “déus”. O accepten el que són hi podran fer servir el cos i la força de pujar roques al cim, o sinó es destruiran i destruiran.
Els poders megalòmans, psicòpates i sàdics amb tota la seva cort o corifeus són molt perillosos i n’hem de prendre consciència.
