La Setmana Santa, per aquesta consideració, és propensa als fenòmens estranys, o poc freqüents. Un cas d’aquestes rareses va ser la jornada de Divendres, també, Sant que després d’un matí en que va predominar el sol, la tarda es va tombar en un cel plagat de núvols foscos que van deixar anar el seu ruixat, el mateix ruixat que el dijous va impedir als Armats la seva processor del silenci. Potser per les pregàries dels fidels que veien perillar un any més la processor, es produïr aquest fenòmen de l’estranyesa, el cel es trencà i aparagué de nou la llum del sol, quan mancaven pocs minuts per l’inici, en el programa de la processor general.
Dic del programa, perquè la pruja va ser la culpable que les diverses confraries de la ciutat es plantegessin l’anulació, o no, de la processó i de que finalment es realitzés, però amb més de dues hores de retard. Una espera en el fred hivernal de divendres més o menys ben portada, que va permetre a més d’un, cronista inclòs, disfrutar dels últims xurros amb xocolata de la casa Tur, el “xurrero” de la Riera, ja que amb la Pascua li ha arribat la jubilació. Com qui acaba la penitència de la quaresma, però en aquest cas amb 130 anys d’història darrera el taulell, amb la mànega i la caldera amb oli roent.
Els Armats van ser els primers, com cada any, en obrir la comitiva. Sigui pel retard o per la calça curta, els legionaris mataronins van passar celerosos davant la gent que s’amuntegava entre les obres de la Riera. Fent via, van deixar enrera a la resta de passos que, amb més persimònia, van desfilar ben espaiats els uns dels altres, com si no es vulguessin barrejar. Pel fred, o per l’espera, els espectadors estaven sorollosos, més que d’altres anys.
Amb un pas portat per dones, la Mare de Déu de l’Esperança, es tancava la comitiva més dues hores més tard que els Armats lluissin cuirasses. Confrares i germans van prosseguir el seu recorregut que va finar prop de les dues de la matinada, a la plaça de Santa Anna. Peus descalços, esquenes cansades, un sacrifici per la beneració a una figura, un sentiment: La fe.
