A la porta del Clap riem entre coneguts que feia temps que no coincidíem. "Avui hi ha el millor de cada casa, aquí" diem i fem una broma macabra: "és el que tenen els funerals". Entrem dins on acaba de començar la instrumental amb la que els Ignorantes iniciaran un adéu musical i un ascens espiritual. Viatge de comiat i fins allà on arribi al record de tres quartes parts de sala, un molt bon registre. Dues destinacions diferents segons si parlem del cos o de l'ànima d'un projecte musical genuí de casa nostra. Són quarts tocats d'onze i comença un repàs exhaustiu per cada bogeria musicada que se'ls ha acudit en tot aquest temps. Hi ha disfresses i parafernàlia però el concert dista molt de ser un festival de fi de curs. Dalt l'escenari els Ignorantes es calcen i fan el que potser és el seu millor concert. Musicalment potentíssim. Si baixés un marcià al Clap, dissabte, segurament riuria amb ells i no entendria per què han de plegar. Però se'n van i ho fan a consciència.
Ignorantes és la broma gran reserva –aquell tram d'humor que, si el sopar no és de molta confiança, no t'atreveixes a fer– elevada a la condició de cançons. Té deliri, petites dosis de mala llet, molta autoparòdia i tota la sobreactuació del món. Entre cançons més de ballar i vessar la cervesa i d'altres d'encomanar-se al verb innat i la modulació de veu d'en Miquel. És una concatenació d'elements sense sentit, un aspersor de rialles que esquitxa o remulla segons la pressió que hi posi el grup. Al Clap, dissabte, també vam tornar a veure que no són uns pallassos armats amb instrument. Musicalment el bolo va funcionar i la seva sonoritat, a mitja sala, era de més nota que notable.
Suant les perruques i notant-se encantats d'haver-se conegut per acabar tocant junts, van cruspir-se el concert degustant cada cançó sense pressa. A sota, els assistents a l'enterrament sui generis ballaven i, mai millor dit, se'n fotien del mort i de qui el vetlla. La sessió va tenir passatges de ball de Festa Major i d'altres de reivindicació de sonoritats pròpies. El Cigaló final, el seu himne més homologable, va ser un salm rotund en el que tothom va sintonitzar. Amb emotivitat i bones maneres, Ignorantes se'n va anar onze anys després que s'atrevissin per primer cop a embogir en públic. Chapeau per a ells. En el nom dels Ignorantes, amén!
