Dissabte es va fer l’últim dels espectacles teatrals programats a La Sala d’Argentona aquesta temporada. Un públic nombrós, que omplia gairebé del tot la graderia del recinte municipal, va assistir amb interès a la representació de ‘Pulmons’, una proposta de la productora Sixto Paz que ha posat en escena Marilia Samper a partir de ‘Lungs’, un text creat el 2011 per Duncan Macmillan, jove dramaturg, guionista i director britànic, amb el qual ha obtingut diversos guardons.
El muntatge ha comptat amb la col·laboració de la Sala Beckett i es va estrenar en aquest prestigiós local barceloní el gener de l’any passat. Per l’èxit obtingut hi va haver de tornar a fer estada al cap d’uns mesos. Posteriorment va recalar al Teatre Lliure –un altre espai que és referència de qualitat– i també ha anat fent gira per diversos indrets de Catalunya. El 2014 va aconseguir dues nominacions als Premis Butaca.
Un debat ple de dubtes
Quan Duncan Macmillan va escriure la seva obra va imaginar-se-la per ser representada sense cap element escenogràfic. Volia que la força dramàtica estigués completament centrada en les coses que diuen i com les diuen els dos únics protagonistes. Són un home i una dona de prop de trenta anys que porten ja temps de convivència, ell músic i ella científica mediambientalista. L’entrellat comença quan es plantegen la possibilitat de tenir un fill i els aclapara l’ansietat de voler trobar la resposta escrupolosament correcta a cadascun dels molts interrogants que els sorgeixen. Desbordats pels dubtes de portar un infant al món actual, marcat per l’economia global, el terrorisme, el canvi climàtic, la inestabilitat política i moltes altres contradiccions, s’enredaran en un debat que els durarà tota una vida. És un parlar controvertit i inacabable on tots dos hi abocaran a la seva manera els propis convenciments, pors i frustracions. Un és panxacontent, poc recargolat, amb ganes d’agradar i hàbil per escapar-se per la tangent quan li cal. L’altra és dominant, inestable, paranoica i fa ús d’una verborrea abassegadora i inconnexa. Així intenten dialogar, i no se’n surten, al llarg d’un munt de situacions vitals que arriben fins a la vellesa i la mort.
Bona interpretació, poca novetat
Sense cap altre recurs que un llit enmig d’un escenari buit, Pau Roca i Carlota Olcina duen a terme un treball interpretatiu remarcable. Es complementen encertadament en el joc de construir els seus personatges en el decurs de la conversa incessant que dura de cap a cap de l’obra i que figura que ocorre en indrets i moments molt diversos. És una comesa difícil que superen de manera brillant. Ara bé, una cosa és subratllar aquest mèrit inqüestionable i una altra de ben diferent és pretendre fer passar ‘Pulmons’ per una peça innovadora, com ha fet part de la premsa. Perquè no ho és. Ni en l’abordatge argumental, ni en les idees que destil·la, ni tan sols en les circumstàncies i ocurrències de què se serveix. En l’exploració satírica de la quotidianitat dels dos personatges, dels seus defectes i dels tipus que representen, no està massa lluny de les convencions emprades en comedietes de caràcters i de costums des de fa segles. Això sí, fent-los xerrar pels colzes.
