En aquest mateix cap de setmana que a Mataró hem hagut de suportar l’escàndol dels avions bèl·lics com si fos un càstig del cel, per sort s’han pogut veure dues propostes teatrals molt més edificants com a espectacle. D’una banda, el dissabte hi va haver doble funció de ‘Els veïns de dalt’, l’obra que ha servit per iniciar el cicle “Teatre i identitat”, que és el títol escollit per designar la programació del Monumental fins al mes de desembre. De l’altra, el divendres i el diumenge es van fer a Can Gassol les dues primeres representacions de ‘Gàbia’, un muntatge que es basa en el treball de gest i màscares.
Matèria de llit
‘Els veïns de dalt’ és una peça estrenada la temporada passada a Barcelona que venia precedida per un notable èxit de públic. Constitueix el debut com a autor i director teatral de Cesc Gay, conegut i premiat com a realitzador de cinema i guionista. Precisament aquesta setmana ha presentat ‘Truman’ al Festival de Sant Sebastià, un film sobre l’amistat, la malaltia i la mort. En la seva primera incursió al teatre ha comptat amb un pòquer d’actors amb ganxo com són Pere Arquillué, Àgata Roca, Jordi Rico i Nora Navas per abordar un argument tan sovintejat com és el de les relacions conjugals amb clau de comèdia de bulevard.
Empeltat de tics de sitcom i de sèrie televisiva, Gay ha compost un text molt viu, que és com una entremaliadura farcida de rèpliques i de situacions ocurrents. Mostra dues parelles que viuen en un mateix edifici i les seves pràctiques sexuals en són el desllorigador. Mentre la que viu al pis de dalt es dedica a fornicar amb sonores expansions i abundoses varietats de receptes i de socis de llit, la parella del pis de sota en pateix els efectes amb contrarietat i inapetència carnal. Un dia que tots quatre han de compartir un àpat forçat per un compromís, la contraposició de vivències en la cosa de l’entrecuix origina entre ells una discussió picant plena d’al·lusions libidinoses.
Aquesta conversa polèmica, que es desenvolupa gairebé com si fos un encadenament d’acudits verds, és ni més ni menys que el nucli temàtic de ‘Els veïns de dalt’. Després, com volent fer un tomb no tan frívol, l’acció deriva cap al protagonisme de la figura de la veïna de l’habitatge superior, que és psicòloga i terapeuta, perquè fica cullerada professional en la crisi de la parella de sota. Però aquesta giragonsa resulta poc creïble, sobretot quan acaba conduint a un desenllaç edulcorat. Al final, encara que l’obra perdi pistonada, els espectadors han acumulat tantes riallades prèvies que no s’estan d’agrair-ho amb gran aplaudiments perquè han passat una bona estona.
Voluntat didàctica
Malgrat el nom en anglès adoptat per la companyia, el muntatge presentat aquests dies a Can Gassol és un dels exponents més genuïns del que dóna sentit al cicle “Fet a Mataró”: fomentar l’aparició de projectes artístics joves i vinculats a la ciutat. Perquè, tanmateix, tots els membres de Jungle Low han estat professors o alumnes i són col·laboradors de l’Aula de Teatre de l’Ajuntament de Mataró. A més ‘Gàbia’, que és l’espectacle que han estrenat, és un exercici que porta l’encuny del centre de creació d’arts escèniques ubicat a la nau del carrer de Prat de la Riba.
Potser pels seus clars vincles amb una institució docent com és l’Aula, a ‘Gàbia’ s’hi percep una certa voluntat didàctica, tant formal com de contingut. El joc que creen cadascuna de les màscares expressives que donen aparença i estil propis als diversos personatges del fil narratiu de l’obra és fruit d’un remarcable treball de construcció, de recerca i d’interpretació que posa l’accent en la singularitat. Tot hi està ben cuidat: faccions, gest, moviment i vestuari. Amb la utilització també d’ombres i l’ajut eficaç de l’attrezzo i la il·luminació, és una proposta que esdevé una mirada socialment compromesa a situacions de vulnerabilitat que són ben properes, des de la desprotecció infantil fins al maltractament a les dones o la indefensió de les persones immigrants. Cada seqüència de ‘Gàbia’ es desenvolupa tota l’estona en sincronia amb una gravació musical que l’acompanya, la compassa i gairebé la il·lustra. Llàstima que en algun moment esdevingui un llast tant per al relat com per al ritme de l’acció. Però això és un inconvenient menor i de fàcil solució.
