Tot i haver de competir amb la rua de Carnestoltes i un Madrid-Barça de futbol, dissabte hi va haver força públic a la doble funció de ‘El preu’, d’Arthur Miller, que es va fer al Monumental. Perquè s’ho valia.
Aquesta producció ha estat dirigida per Sílvia Munt i es va estrenar amb molt d’èxit al Festival Grec de 2016. Amb el mateix resultat, al cap d’un any va tornar a fer temporada a Barcelona i ara està fent gira per moltes localitats de la geografia de parla catalana.
Confrontació
Arthur Miller (1915-2005) és un dels dramaturgs més destacats del realisme psicològic distintiu del teatre dels Estats Units de mitjans del segle passat. Els estudiosos de la seva obra hi han assenyalat la influència d’Ibsen pel que fa al retrat dels estats d’ànim i a la manera de veure la vida que tenen els seus personatges. També han apuntat la seva postura crítica envers l’anomenat “somni americà”, aquell tòpic segons el qual l’individu només depèn del propi esforç per a triomfar. Per contradir-lo, ell acostuma a adoptar una perspectiva social que subratlla com les relacions humanes es desvirtuen per la preponderància dels factors econòmics.
‘El preu’ va ser escrit l’any 1968. El seu argument, que potser alguns dels espectadors més persistents del Monumental encara recordaven, perquè ja s’hi havia representat en castellà el desembre de 2004 sota la direcció de l’argentí Jorge Eines i amb l’actor Juan Echanove en el repartiment, presenta la confrontació de dos germans que es retroben temps després de la mort del pare i de setze anys sense haver-se parlat. De rerefons hi apareixen els efectes devastadors del crac borsari del 1929, de la recessió que va provocar i de la por a l’empobriment que encara subsisteix a la societat americana.
Acord impossible
En unes golfes del que havia estat l’habitatge patern, enmig de munts de mobles, hi coincideixen en Víctor, un policia a punt de la jubilació que se sent frustrat per haver hagut de renunciar als estudis per cuidar i mantenir el seu pare després que aquest s’arruïnés, l’Esther, que és la seva dona i ha hagut de compartir les mateixes limitacions materials, i Walter, el germà gran que ha fet molts diners com a cirurgià sacrificant les relacions amb la parella i els fills. Han de vendre tot l’antic mobiliari familiar perquè l’edifici és a punt de ser enderrocat. Per això hi ha també el curiós Solomon, un vell jueu que ha vingut a taxar-lo i a oferir-los un capmàs com a preu. La situació provoca converses creuades, plenes de records, revelacions i retrets. En la disputa, com qui passa comptes, els dos germans buiden el pap i afloren dos enfocaments vitals ben diferents però que tenen en comú l’ambivalència afectiva, l’autoengany i la dèria a exigir un reconeixement. Per una fatalitat derivada de les opcions preses amb anterioritat, un i altre saben que no es reconciliaran. I així és. “Ens inventem qui som per esborrar el que sabem” ve a dir Miller per suscitar la reflexió de l’espectador més enllà del drama domèstic.
Amb aquest material Sílvia Munt ha fet un treball precís de direcció amb els seus quatre intèrprets, que donen bé el tipus de cada personatge sense floritures sobreres: Pere Arquillué, Ramon Madaula, Lluís Marco i Rosa Renom. La senzillesa també ha caracteritzat l’espai escènic, marcat per dos paraments que són el llenç on es projecten les ombres evocades per l’evolució de l’acció dramàtica. Tot plegat fa que el text de l’autor americà arribi al públic amb la nitidesa precisa per assaborir-ne els matisos. Una molt bona feina.
