El 27 d'abril de l'any 2005, o sigui que demà dilluns farà exactament 15 anys, va ser un dia gran i escrit amb lletres d'or en els annals del Club Esportiu Mataró, ja que el primer equip del club va aconseguir l'únic títol de nivell estatal de futbol de la seva llarga història, el de la Copa RFEF.
Diem "de futbol" perquè, com molts bé sabran, el Club Esportiu Mataró, havia tingut secció de bàsquet, i aquesta havia aconseguit anteriorment títols de nivell estatal: el de Divisió d'Honor Femenina tres vegades i el de la 2a Divisió Masculina dues vegades.
El CE Mataró en les successives eliminatòries va anar eliminant a Granollers, Sabadell, Izarra, Huesca, Camargo. En les semifinals va superar l'equip canari de La Laguna i es va plantar a la final a doble partit amb el Benidorm com a rival. A l'anada jugada a la turística ciutat alacantina va perdre per 2 a 1, però es confiava en el factor ambiental per fer la remuntada el dia de la Mare de Déu de Montserrat.
En el partit de tornada el CE Mataró es va avançar amb un gol d'Àngel López al voltant de la mitja hora de joc. Durant l'hora restant l’equip groc-i-negre va defensar aquest gol per guanyar la final. Va esclatar l'eufòria entre jugadors i seguidors i el capità Vicente va recollir la Copa de mans del president de la Real Federación Español José Ángel Villar.
L'equip que presidia Francisco Gonzalo havia baixat la temporada anterior de la 2a Divisió B, però amb el retorn del tècnic Jaume Creixell s'havia recuperat la il·lusió. L'equip era líder de la 3a Divisió, on havia passat una ratxa de 14 partits seguits sense perdre, i es va fer mereixedor del títol fent-se fort a casa.
Van jugar: Miguel Ángel Álvarez, Jose García Pacheco, Manolo Jiménez, Kiku Rimblas, Jordi Ballús, Jonathan Puig, Óscar García Navarro, Fernando Núñez, Àngel López, Joan Molina i Jordi Rodríguez. Després van entrar Àlex Ortiz, Lucas Viale i Samuel Bayón, un jugador que ara torna a ser a l'equip. Dues peces més, que eren fonamentals en l'equip, com eren Lluís Sauras i el capità Vicente Vàzquez, no van poder jugar per lesió.
Galeria de fotos del partit
Què és la Copa RFEF?
Aquest torneig havia tingut una primera etapa, amb cinc edicions, a mitjan segle XX, i es va reprendre l'any 1994. El disputen, en format d'eliminatòries, equips de 3a Divisió i de 2a B que no disputen la Copa del Rei.
En el seu historial hi figuren quatre equips catalans més: el Martinenc, que va ser el primer guanyador allà per l'any 1945 derrotant el Valladolid a la final jugada al camp de Les Corts; el Sabadell, el Badalona i el Sant Andreu.
L'últim guanyador, l'any 2019, va ser un ex-primera com és el Múrcia, i al palmarès hi ha altres ex-primeres com Córdoba, Alavés, Valladolid, Pontevedra, Burgos i Real Unión de Irún.
Els altres títols de campió del CE Mataró
Aprofitem l'efemèride... i aquestes dates en les quals no hi ha competicions i els mitjans informatius aprofiten per recordar gestes anteriors, per fer una repassada als altres títols oficials aconseguits per l'equip de futbol del CE Mataró.
1915-16: Campions del Litoral
El primer títol de la llarga història del club groc-i-negre, fundat a finals de l'any 1912, va arribar l'any 1916 quan es va proclamar Campió del Litoral. Era un campionat ben modest en el qual l'Iluro va guanyar els quatre partits disputats contra Esbart de Vilassar de Dalt i Bétulo de Badalona. Aleshores l'Iluro jugava encara en un camp situat tocant a l'actual Avinguda d'Amèrica i el Passeig Rocafonda.
1922-23 i 1923-24: Campions Provincials de 2a Categoria
El segon títol ja va tenir una mica més d'importància i va ser el de Campió Provincial de 2a. L'Iluro ja jugava en el camp del costat del convent de les Caputxines, on ara hi ha la Ronda Alfons X el Savi.
Van aconseguir-lo guanyant l'Hospitalenc per 3-1 al camp de l'Avenç a Sant Andreu. L'anunci del darrer triomf va córrer com la pólvora i la gent no va dubtar en celebrar-ho. Fou apoteòsic! Diuen que quatre mil persones baixaren a l'estació a rebre els campions, amb la senyera del club i amb l'alcalde Sr. Arañó al davant, que va felicitar els jugadors per haver posat tan amunt el nom de la ciutat. La bandera passà a mans del capità i, amb la banda al davant, la comitiva va pujar fins al local social de l'Iluro, al bar de "Can Careta" (on després hi haguera els magatzems "Sant Jordi" i ara hi ha el Mac Dover) a la Riera, i durant el trajecte no pararen els aplaudiments i els "hurres" de la gent i els jugadors foren pujats a les espatlles. Un sopar va tancar aquella jornada d'entusiasme delirant.
La temporada següent, pràcticament amb el mateix equip, on també destacaven Salas, Bentanachs, Danis i Morell, van repetir el títol.
Es va decidir en un triangular, superant el Catalunya per 2-1 i empatant amb el Manresa sense gols, resultat que era suficient, ja que els manresans havien perdut contra els barcelonins.
Tant un any com l'altre es va perdre la final de 2a catalana contra el Reus, i s'ha de pensar que per sobre només hi havia 12 equips a la 1a Catalana, entre ells el Barça i l'Espanyol, ja que encara no es disputava la lliga espanyola.
1941-42: Campió Torneig Classificació
Poc després d'acabada la guerra civil va arribar el primer títol amb el nom de Club Esportiu (Deportivo en aquells temps) Mataró. L'equip acabava de pujar a la 1a Catalana i després de mantenir la categoria va guanyar un Torneig, anomenat de Classificació, que es disputava en la segona part de la temporada, i on va quedar per davant d'equips com Lleida, Figueres, Reus o Nàstic de Tarragona.
1947-48: Campió de la 1a Regional Catalana
En un dels moments de major esplendor del club i de suport per part de l'afició, l'equip va quedar campió de 1a Catalana, sense cedir ni un sol punt a casa en tota la temporada. En el penúltim partit de lliga es rebia el Tàrrega, que era el segon classificat, en un partit decisiu. En un camp que registrà un dels plens més grans de la seva història, amb sis mil persones a les grades encabides com a sardines, l'equip va fer un partit sensacional guanyant per 4 a 1.
Però l'equip es va quedar sense l'esperat ascens a causa de una reducció dels grups de la 3a Divisió, que aleshores era com una 2a B actual. La temporada següent n'hi hauria prou amb el subcampionat per pujar.
1964-65: Campió del Trofeu Moscardó
Als anys seixanta, al final de la temporada de 3a Divisió, es disputava el Trofeu Moscardó, un torneig molt prestigiós. Ho demostra el fet que l'any 1961 la primera final que havia disputat el Mataró, contra l'Hospitalet, va obligar a jugar un partit de desempat i es va jugar ni més ni menys que al Nou Camp.
La temporada 64-65 el Mataró es va tornar a plantar a la final després d'eliminar Sant Andreu, Girona i Vilafranca. El rival va ser el Balaguer i després de guanyar per 2-1 a casa, el títol va arribar gràcies a un empat a 2 aconseguit en el darrer minut d'un partit que es va jugar al camp de Lleida per possibilitar més afluència de públic.
La nit, de tota manera, va acabar amb ensurt, ja que tornant de Lleida, l'autocar va patir un accident a Sant Andreu de la Barca en el qual, per sort, no va haver-hi víctimes ni lesions greus.
1968-69: Campió de Preferent Catalana
L'any 1967, l'equip groc-i-negre després d'una llarga estada de 17 temporades consecutives a la 3a Divisió, havia baixat a 1a Regional. No va poder pujar, però va classificar-se per a la nova Categoria Preferent.
La temporada 1968-69, després d'un mal inici, el Mataró va anar remuntant i va fer un final de lliga espectacular i es va proclamar campió en la penúltima jornada guanyant a Granollers per 0-1 amb un gol d'Ollé. Per darrere quedaren Martinenc, Júpiter i Andorra.
1978-79: Campió de 1a Regional
La 1a Regional que ja no tenia el prestigi d'anys abans perquè per sobre hi havia la Preferent i més amunt ja s'havia creat la 2a Divisió B, i en ella s'hi van trobar el CE Mataró i el seu rival ciutadà, la UD Cerdanyola.
El CE Mataró es va proclamar campió, nou punts per davant de la UD Cerdanyola i més endarrere quedaren Guíxols i Palamós.
L'entrenador va ser Vicenç Junqué i va utilitzar com equip base a Mendoza, Torrijos, Petit, Camiño, Serra, José Luís Flores, Hidalgo, Farnés, Mario, Tenedor i Valentín, amb Gregorio, García, Campos, Treserras i Moscoso, com a principals recanvis.
2014-15: Campió de 2a Catalana
El CE Mataró es va proclamar campió de 2a Catalana quatre jornades abans del final, acabant la lliga amb 20 jornades d'imbatibilitat, després d'haver estat ja campió d'hivern. Va ser campió, amb 11 punts d'avantatge sobre el Premià de Mar.
L'entrenador era Jose M. Polo. La porteria se la van repartir Joel Garzón i Pol Andiñach i la resta d'equip base estava format per Lluís, Isma, Hèctor Urbano, Willy, Parri, Fiti, Sergio Sànchez, Marc Aranyó, Uri i Cristian. A meitat de temporada va entrar Aitor Gonzàlez i també van ser importants Baba, Dídac Bancells, Pintor, Koke, Antonio Pérez i Víctor Hernàndez.
2018-19: Campió de 2a Catalana
L'últim títol i ben recent es va produir l'any passat quan, de la mà del tècnic Raul Monroy, el CE Mataró es va proclamar altra vegada campió de 2a Catalana, assolint l'ascens a 1a a falta de tres jornades per al final guanyant per 0-5 al camp del Parc. Per darrere van quedar Mollet, Turó Peira i Montcada.
Van formar la base de l'equip Pol Andiñach a la porteria, Víctor Yustos, Dani Prieto, Adrián Simón, Isma Aguilar, Aleix Cirera, Aleix Aznar "Parri", Aitor Gonzàlez, Kique Amador, Toni Muñoz i Uri Martínez, amb participació important de Pedro Pareja, Marc Pascual, Sergi Sànchez, Cristian Fernández "Peque", Aitor Vázquez i Ricky.
Altres grans moments del CE Mataró
El club groc-i-negre ha viscut altres grans moments, com el primer ascens a la 3a Divisió l'any 1949, com la promoció d'ascens a 2a Divisió de l'any 1953, com la final de la Copa Catalunya jugada a Terrassa contra el FC Barcelona o com l'ascens a 2a Divisió B de l'any 2000, però cap d'aquests grans esdeveniments va venir acompanyat d'un títol.
