1969: Construcció de la rampa
Comencem pel més recent, que tampoc ho és tant. Anem mig segle enrere. Els anys 1968 i 1969 havien estat de poca activitat ciclista a Mataró i en concret a l'Esport (aleshores Deporte) Ciclista Mataró. Hi havia el rumor que es cobriria el Velòdrom, per tornar a impulsar les reunions ciclistes en pista que tant d’èxit havien tingut uns anys abans. Però al final l’única realitat tangible va ser la inauguració el mes de novembre d’una rampa per possibilitar l’entrada dels ciclistes en proves de carretera.
Aquesta rampa va possibilitar que la nostra ciutat, i en concret el Velòdrom, fos final d’etapa de la “Volta a Catalunya del Cinquentenari” el dimecres 16 de setembre del 1970. Va ser en una etapa contra-rellotge que començà a Mollet. Els ciclistes en arribar a Mataró provinents d’Argentona, entraren per les Rondes i es dirigiren cap al Velòdrom on, aprofitant la rampa, van baixar cap a la pista on van fer una volta completa i així el nombrós públic va poder veure de prop les evolucions de les figures del pedal. El guanyador de l’etapa va ser Luis Ocaña, que aquell any havia guanyat la Vuelta i que tres anys més tard guanyaria el Tour.
Tothom va quedar molt satisfet de l’organització i la nostra ciutat va rebre el premi al millor final d’etapa, tal com ja havia passat 25 anys abans, en ocasió de les Noces d’Argent de la Volta.
A la vegada l’ambient del ciclisme en pista anava revifant i una setmana abans que arribés la “Volta” al Velòdrom, aquell mateix escenari es va vestir de gala per viure una gran vetllada de ciclisme en pista amb participació de diversos campions del món. Va durar tres hores, amb ciclisme de gran qualitat, i en les quals els afeccionats que ja ho havien viscut varen reviure grans moments d’aquest esport tan espectacular i altres el van conèixer de nou.
El moment més destacat va ser la prova de mig fons darrere moto de 30 minuts, que va guanyar el campió del món Stamm (Holanda. Però també van captivar la velocitat guanyada per l’italià Damiano, davant el campió del món l’australià Johnson i la persecució guanyada pel campió del món, l’anglès Porter superant el colombià Martín “Cochise”. Es va tancar amb l’americana guanyada per la parella holandesa Loewersejn- Stamm, que varen fer una gran exhibició d’astúcia acabant doblant a tota la resta de parelles.
1892: Pista al passeig del Callao
L’any 1892 ja es va celebrar la primera cursa oficial de bicicletes a la nostra ciutat durant les Festes de Les Santes. Es va improvisar una pista al Passeig del Callao, amb una tribuna amb capacitat per a 500 persones, que seria precursora del primer velòdrom. El terra i el traçat res tenien a veure amb la perfecció dels actuals velòdroms, però tampoc era necessari, ja que muntar en bicicleta a finals de segle era gairebé una anècdota, plena de temeritat per part dels valents “sportmens”. L’autèntic heroi d’aquella jornada va ser Fernando Klein, pioner per excel·lència del ciclisme mataroní.
Ben aviat es va crear el primer club que fou el “Club Mataronés de Velocipedistas” que inicialment presidí Antonio Viada, amb socis il.lustres com Fernado Klein i el seu pare Augusto Klein, que foren grans impulsors del ciclisme, de l’esport i de la cultura a la nostra ciutat, on residien des del 1883, i també l’arquitecte mataroní Josep Puig i Cadafalch, que anys més tard, entre 1917 i 1925, seria president de la Mancomunitat de Catalunya.
L’any següent es creà el segon club, “El Pedal Mataronés” i el mes de maig de 1893, amb motiu de la Fira, la pista del Passeig del Callao va viure de nou uns “festivals velocipèdics” de gran èxit.
1893: Velòdrom del passeig de la Geganta
La construcció d’una nova pista ciclista amb millors condicions va avançar amb dinamisme i el dia 28 de juliol de 1893 ja es va inaugurar el Velòdrom del Passeig de la Geganta. Construït d’acord amb els millors models de l’estranger estava situat a l’actual Parc Municipal, on la forma i les corbes peraltades encara denoten l’existència allà d’aquesta antiga pista, que era de terra i tenia 333 metres de corda. Al seu voltant s’instal·laren nombroses llotges, que s’ompliren a vessar el dia de la inauguració, que pel fet de coincidir amb la Festa Major va tenir encara més esplendor. Va haver-hi fins i tot una cursa internacional guanyada per Besconais per davant de Smits i Brau.
Els dos clubs mataronins el 23 de setembre de 1893 es van fusionar i dels dos va sortir l'“Sport Mataronès” que va mantenir l’afecció al ciclisme a la nostra ciutat mitjançant festivals que atreien molt de públic al Velòdrom, sobretot durant la Festa Major, en el que era un dels moments culminats de la festa.
L’any 1894, ara fa exactament 125 anys, es creà la raó social “Parque de Mataró” englobant el Velòdrom i la Plaça de Toros recentment inaugurada aquell any i la societat propietària va cercar els terrenys.
Van anar passant els anys i el 1903 el Torrent de Can Torner va fer de les seves i les seves aigües varen inundar el Velòdrom. Hauria de passar encara més d'una dècada, abans no comencessin les obres del “desvio” que havia de canalitzar les aigües de la pluja soterrades fins a la riera de Sant Simó. L’any 1904 es va pavimentar la pista interior del velòdrom, però anava baixant una mica l’interès per les carreres ciclistes... L’any 1905 l’Ajuntament va procedir a la compra del Parc- Velòdrom i la instal·lació va quedar oberta al públic i així tots els ciutadans podien gaudir-ne. Cada vegada va ser més Parc i menys Velòdrom. L’any 1907 ja no hi va haver carreres ciclistes per les Festes de Les Santes i l’ambient ciclista va caure en picat.
1916: Velòdrom del camí de Mata
L’any 1914 es va fundar el “Club Pedal Mataroní” despertant l’afecció mataronina d’uns anys de letargia. L’obra més positiva d’aquest club fou la construcció del “Nou Velòdrom del Camí de Mata”, construït pels socis i incondicionals a base d’unes accions de 25 pessetes.
La pista, molt més petita que la del Parc, que ja estava en desús, comptava amb 133 metres de corda per 4 d’ample, estava pavimentada de ciment. Va ser inaugurada el dia 30 de juliol de 1916, amb un atractiu festival presidit pel diputat Sr. Carlos Padrós i l’alcalde Sr. Josep Fradera, i que comptà amb la presència del campió d’Espanya Joaquín Rubio.
Durant uns anys s’hi van celebrar interessants proves fins i tot amb mig fons darrere motocicleta. Però la “febre” durà poc i aquesta pista va desaparèixer ben aviat i als anys vint s’hi va entrar amb l’afecció ciclista altra cop adormida.
1932: Reneix un club ciclista que impulsarà el nou velòdrom
Durant els anys vint la Societat Iris i l’Esport Ciclista Mataroní, creat el 1924, van centrar els seus esforços al foment del ciclisme en carretera, amb un interès per recuperar el velòdrom per a la ciutat, que no va reeixir.
A finals de l’any 1931 es va produir la liquidació d’Esport Ciclista Mataroní. Però l’afició al ciclisme no podia morir i el mes de març de 1932 es va “reconstituir” el club quasi amb el mateix nom, però que a partir d'aquell moment es coneixeria com Esport Ciclista Mataró.
El 9 d’octubre de 1935 es va celebrar a l’Iris una Magna Assemblea Ciclista on va quedar constituïda una comissió per gestionar la construcció d’un nou Velòdrom i en la qual formaven Eloi Català, Vicenç Roqueta, Valentí Ubach, Gabriel Viñals, Vicenç Esteve, Martí Puignou i Josep Mitjans. Però la guerra civil frenaria tot el procés...
Durant els primers anys de la post-guerra tot quedà aturat, però a poc a poc varen retornar els vells anhels i Esport Ciclista Mataró, a la presidència del qual havia accedit el Sr. Martí Puignou, va tornar a agafar la torxa de la reivindicació d’un nou Velòdrom, i per donar més motius es va rellançar l’ambient ciclista amb l’organització d’un final d’etapa de la XXIII Volta Ciclista a Catalunya de l’any 1943, que seria considerat com “el millor final d’etapa de totes les Voltes a Catalunya”.
Aquest final d’etapa, que va tenir lloc el dia 11 de setembre de 1943, va comptar amb la col·laboració de totes les entitats esportives de Mataró i va ser apadrinada per l’Ajuntament, amb un únic punt lamentable ja que l’organització no va deixar que el final fos dintre del l’antic velòdrom del Parc. El triomfador de l’etapa va ser el famós Berrendero.
En aquells moments hi havia a Mataró 1.500 ciclistes en actiu i davant l’èxit obtingut amb aquesta organització, l’Ajuntament va escoltar els desitjos dels afeccionats i va patrocinar tres memorables reunions ciclistes en el velòdrom del Parc en les quals es va bolcar el públic mataroní, donant bon suport a la tasca que estava fent l’Esport Ciclista Mataró. Amb aquestes reunions semblaven ressorgir els temps esplendorosos de l’activitat ciclista, que poc a poc aniria en augment.
1948: Inauguració oficial del Velòdrom
L’entusiasme era imparable i el dia 16 d’agost de 1945 la comissió pro- velòdrom va obtenir la cessió per part de l’Ajuntament d’uns terrenys adjacents al Parc Municipal, que s’anomenaven “Camp de l’Alfals” i on solien pasturar els cavalls, per tal de construir-hi el Velòdrom. Es va calcular el cost de les obres en unes tres-centes mil pessetes, i amb ajuts d’afeccionats, industrials i cases comercials, es va tirar endavant el projecte. Inicialment hi havia d’haver pista d’atletisme, cosa que finalment no es va fer ja que les pistes de l’Stàdium, que havien quedat deteriorades durant la guerra, de seguida van estar disponibles.
Es va iniciar amb un acte simbòlic on nombrosos associats d’Esport Ciclista Mataró i del Centre Atlètic Laietània varen procedir a arrencar alguns arbres i a fer la delimitació dels terrenys. Les dificultats econòmiques van fer que les obres es frenessin. Però a poc a poc els moviments de terra, varen donar pas a una magnífica pista de terra peraltada, aprofitant al màxim el solar per obtenir una pista de 200 metres de corda.
L’any 1947 tot i tenir la pista encara de sorra, Esport Ciclista Mataró, amb Martí Puignou al davant, va portar a destacadíssims especialistes de renom mundial, amb l’actuació dels quals la gent va poder vibrar. Aquests asos varen tenir una magnífica opinió de la pista i això animà a la Comissió a donar una darrera empenta dotant-la de superfície de ciment pòrtland, acabant-se també els vestidors i les grades, que més endavant serien ampliades.
El “miracle” s’havia aconseguit i el somni era una realitat i el dia 22 de juny de 1948 es va celebrar la inauguració del nou Velòdrom que seria orgull de la ciutat i que en aquells moments, i ho seria durant molt de temps, era dels millors de l’estat. Va ser una gran reunió amb proves de persecució, d’eliminació, un intent de rècord de la volta i, com no, d’una americana de dues hores que va ser guanyada per Brunels/De Kuyscker.
Els millors “pistards” mundials a Mataró
Pocs dies després es va celebrar l’anomenat Trofeu de les Quatre Nacions, amb participació dels més destacats “pistards” espanyols, italians, belgues i holandesos. I en les reunions de Les Santes el públic va vibrar de valent. Durant tot l’estiu, i fins el mes d’octubre, les reunions se succeïen setmana rere setmana, amb la presència dels millors ciclistes de pista del món, entre els quals destacà el poderós Van Vliet que va batre el rècord de la volta amb 11”8.
Mataró vivia el ciclisme en pista com molta gent ara no es pot ni imaginar. L’any 1949 a l’estiu l’activitat va ser frenètica i es celebraren prop d’una vintena de reunions internacionals, que aviat està dit... I més figures passaren per Mataró: Acou, Platner, Van Buren, Goselin (que igualaria el rècord de Van Vliet), però que trobaven uns gran rivals en el mallorquí Guillermo Timoner i el montcadí Miquel Poblet, que ja eren com de casa, i que van tenir ben aviat unes penyes de seguidors amb els seus noms.
L'última remodelació
Tornant a l'època més recent, de la qual parlàvem al començament, als anys seixanta i setanta del segle XX, l'activitat es va mantenir, amb un Torneig Intervelòdroms que feia gaudir els aficionats amb la participació de l'equip d'Esport Ciclista Mataró. Però l'activitat va anar baixant i als anys vuitanta queda quasi reduïda al no res.
L'activitat ciclista va revifar a finals dels anys vuitanta amb l'aparició del Club Ciclista Iluro. Un ciclista de Pineda d'aquest segon club, en Jonathan Garrido, va arribar a ser olímpic a Barcelona-92. Un company seu, Toni Gil, també va ser seleccionat, però no va participar. Aquest ciclista nascut a Sant Vicenç de Montalt, i que havia començat a EC Mataró, tenia una gran carrera per davant, però va quedar tallada l'any següent quan va morir en un accident en una cursa de carretera.
Uns anys després dels jocs es va fer la remodelació de la superfície de la pista del velòdrom, que estava molt deteriorada. Va ser una actuació que va servir per a poder continuar l'activitat però que després s'ha anat veient que no era suficient.
Durant uns anys, els de la bombolla constructora, es va parlar de treure el velòdrom de la seva ubicació per fer-hi un teatre i portar-lo als afores de la ciutat, amb un perímetre més adequat per fer grans competicions. Això, amb l'arribada de la crisi, no va cuallar i el Velòdrom va continuar on és, servint als amants del ciclisme. Però està clar que caldria tornar-lo a millorar.
