El del panot és un món que pot arribar a ser fascinant, si s'hi posa més pa que formatge i amb un cert ànim observador. Deixeu-me que us en parli. Els panots són les rajoles que conformen les voreres. N'hi ha de tipologia determinada i, de fet, n'hi ha d'idiosincràtiques de les diferents poblacions. Jo tinc un amic que, fins i tot, els col·lecciona.
Com totes les acumulacions de col·leccionista és entre absurda i prosaica, però també he de dir que és el meu col·leccionista preferit. Els que som avesats a l'ordre del propi caos sempre hem admirat els qui saben tenir controlat, arxivat i classificat algun gènere de raresa. I té més mèrit el qui ho fa amb panots que no pas amb càntirs o plaques de cava, desenganyem-nos.
Més enllà d'aficions estrambòtiques, el món del panot genera interès com un altre amic ens fa notar arran d'una notícia sobre el conegut model Barcelona. Conegut per diferents motius: des del fet que Manuel Valls l'ha convertit en emblema pictòric del seu intent de fer-se seva la vara d'Alcalde de la ciutat comtal. O, encara més, s'associa al nostre Puig i Cadafalch amb la utilització del panot i se li atribueix el disseny de la sanefa del barceloní.
A més, el panot té un "què" rupestre, de pedra bàsica, que el fa suggerent.
Si t'hi fixes molt, els pots anar identificant i, fins i tot, quan se'n fan substitucions és fàcil de detectar-hi petites diferències. Encara que sigui del mateix model, no hi ha dues partides iguals i això s’acaba convertint les voreres en autèntics mosaics d'acumulació del temps.
El panot, tira, doncs. Té la seva gràcia. Una peça robusta que aguanta el pas del temps i la inclemència amb força més resultat que nous materials i que, a més, ens diu coses de per allà on trepitgem. Això hauria de ser, si més no, en teoria. Perquè a Mataró cada cop hi ha més intervencions a la via pública que no compten amb el disseny de les quatre pastilles i les rodones en diagonal que ens és propi.
Preguntant un dia a un responsable, em va explicar que posar Panot Mataró a Mataró no és un requisit per les empreses que renoven les nostres maldestres voreres. Si més no és un afegit. I és una pena, perquè precisament en temps en què la tendència urbanística ens parla de nous vials amb més zona pel vianant que no pas pel cotxe resulta que fem voreres sense identitat pròpia als panots que s'hi posen. Un bon exemple, l'Eix Herrera.
Ja sé que precisament ara hi ha mil coses més importants que si a una vorera hi trobem el nostre disseny o no. L'important és la vorera i no el panot, diran. I potser tindran raó. O potser no.
