Totes les persones poden arribar a ser el que vulguin ser. Aquesta afirmació, totalment impensable abans dels anys setanta del segle XX, avui dia esdevé possible, mitjançant la plena acceptació científica de la neuroplasticitat, la capacitat del cervell per reciclar-se, es tingui l'edat que es tingui. Remodelació del cervell que afecta tant a processos del món educatiu, com als de poder reciclar l'entorn vital dels adults o als de millorar la qualitat de vida en l'envelliment i també als de superar les seqüeles cròniques de les persones afectades per un ictus.
Malauradament aquesta capacitat, que disposa cada persona de poder esculpir la seva pròpia identitat, és majoritàriament desconeguda, la qual cosa li suposa un clar desaprofitament de la possibilitat que té al seu abast, de poder aconseguir la seva autorealització personal, no del tot determinada per la seva herència genètica, sinó pel seu entorn vital que l'acaba configurant.
La divulgació en els mitjans de comunicació de la neuroplasticitat i els efectes positius de la seva inicial acceptació, ja es comença a notar, tot i que potser poc o no percebuda, en activitats socials dels sèniors, com per exemple amb la realització de tallers de memòria, la qual cosa està generant un paper més actiu, molt diferent del més habitual passiu, que fins fa poc caracteritzava al col·lectiu sènior, fent possible avançar en la recomanació de l'OMS favorable a l'envelliment actiu.
Faltaria també fer-ho en els tractaments postictus fent esment a la neuroplasticitat.
